La Vanguardia (Català-1ª edició)
Alarma i emprenyament
La inflació continuarà pujant amb intensitat durant els pròxims mesos i obrirà un esvoranc important a Espanya, país on tendeix a créixer més que a la resta de l’eurozona, per la qual cosa no s’ha de descartar que s’aproximi a percentatges de l’entorn d’un 15%. L’efecte més evident i més voluminós serà als pressupostos i despeses de l’Estat. En cas que segueixi el camí que ha marcat aquest primer trimestre de l’any, provocarà fàcilment una actualització de les pensions de l’entorn dels 14.000 milions d’euros, almenys, en sintonia amb la inflació mitjana de l’any. Però això serà més endavant, quan s’acosti el final de l’any actual. Aquesta no serà l’única causa per la qual saltaran pels aires els càlculs del Govern central.
Abans, s’hauran deixat sentir profundes repercussions socials en els sectors que ara ja caminen més justos. La reguera de descontentament va creixent a gran velocitat. Amb l’amenaça que s’enquisti, ja que la conseqüència final de la inflació serà la consolidació d’un cost de la vida més car. Això, en termes de poder adquisitiu.
Referent a l’ocupació, encara cal veure què passarà, però el punt de partida no és bo. Els efectes de la guerra d’Ucraïna castiguen una economia que encara està en nivells inferiors als d’abans de la pandèmia –parlem del 2019 i som al 2022–, a diferència de la gran majoria de socis de la Unió Europea (UE) que ja han assolit o fins i tot superat el punt de partida.
I Espanya té més pimes amb problemes de solvència a causa d’aquesta inferior recuperació de l’activitat i al fet que els ajuts aprovats pel Govern central durant la crisi sanitària van ser majoritàriament en forma de crèdits bancaris amb aval públic.
Un recurs a més deute és el que es torna a proposar ara al primer paquet de mesures anunciades aquesta setmana pel Govern espanyol i que suposa augmentar la càrrega per a les empreses més febles de la cadena. Segons les enquestes del Banc Central Europeu, Espanya registra el percentatge més alt de pimes amb dificultats entre els quatre grans de la Unió Europea.
En aquest mateix front social, la dada coneguda ahir és un autèntic torpede a la línia de flotació de les negociacions salarials o d’un possible pacte de rendes com l’afavorit pel Govern de Pedro Sánchez i pel governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos.
Ho tindran molt difícil els sindicalistes per defensar pactes que quedin gaire lluny dels percentatges d’inflació que estan patint els ciutadans.
Però també, per altra banda, les empreses, especialment les de mida més petita, pateixen l’increment de costos tant salarials com de subministraments. La indústria està sent de les més afectades per l’encariment general.
Quina política econòmica és la més adequada en aquestes circumstàncies? Com en el cas de la pandèmia, no es tracta tant d’estimular l’economia, ja que la restricció de productes continuarà sent el factor dominant, i més mesures d’impuls podrien, paradoxalment, alimentar encara més la inflació. Seria com intentar contrarestar l’enduriment de la política monetària del BCE, que començarà deixant de comprar més deute i cap al quart trimestre es plantejarà apujar els tipus d’interès.
L’objectiu seria mantenir les condicions de vida de la majoria de la població i evitar la destrucció de teixit productiu, en especial de les pimes. El catàleg de mesures hauria d’incorporar ajuts a les empreses més vulnerables. Algunes veus demanen rebaixar les cotitzacions socials per a les pimes. Però això col·lideix amb els comptes de la Seguretat Social i la indexació de les pensions. Una polèmica alternativa. Cal plantejar-se un control de preus per evitar-ne no només l’augment, també una explosivitat social més gran? ●
A aquest ritme, la revalorització de les pensions suposarà més de 14.000 milions