La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Estic frustrat: he entès que no podré canviar el món”
El vaig entrevistar fa vuit anys. Sí, per la meva lluita contra el pian, endèmic a Papua. Què ha canviat? Jo llavors tenia molta il·lusió, esperança de canviar el món. I ara...?
Ara estic trist, esgotat, cansat, desesperançat i frustrat.
Oriol... per què?
Em dol haver entès que no podré canviar el món.
Des de quan ho sap?
La pandèmia em va col·locar davant el món real: he lluitat molt i he avançat poc.
A què ho atribueix?
Que el món real és cinisme, frivolitat i egoisme.
I solidaritat: vegi tants sanitaris.
Peró també s’han cremat, i sobretot els de la primera línia: molts han necessitat tractament psicològic.
Vostè no estava en primera línia.
I m’he cremat menys en el pla físic que en l’emocional i encara més en l’intel·lectual.
Ja ho veig.
Vaig venir a Catalunya l’abril del 2020 per ajudar a controlar l’epidèmia... I quina impotència! No vaig trobar escolta.
Al govern de la Generalitat?
És dur sentir rebuig. Jo vaig oferir dades, i amb això no n’hi va haver prou.
Què més calia?
Guanyar-me abans la confiança del que mana. No ho sabia, ho he après, he entès que això és important per ser eficaç.
I què fa vostè ara?
Intentar donar sentit a la meva vida.
No li troba sentit?
L’he perdut, acabo de sortir d’una depressió i em dedico a buscar-lo.
Depressió: paraula gruixuda.
És desoladora, no et ve de gust viure.
Entreveu ara alguna llum?
L’altre dia vaig ajudar un sensesostre i això em va confortar, em va infondre un sentit.
Ajudar?
Sí, ajudar, ser compassiu. M’ho va inculcar la mare. Els meus pares eren metges.
Com era vostè de nen?
Els altres nens em rebutjaven a l’hora d’organitzar jocs, i això em feia patir.
Però ja ha passat, no?