La solitud de la bombolla

Pel que sembla, dos homes han estat a punt d’arribar a les mans, embrancats en una discussió al voltant d’un tema sobre el qual estan d’acord. D’això últim no se n’adonaven. L’episodi passa en un dinar entre els dos col·legues, en un petit restaurant. La discussió acalorada, entre crits ofegats, gira entorn d’un greu afer geopolític internacional sobre el qual no hi ha el més mínim desacord entre ells. Coincideixen, sense fissures però amb ira llancívola, en el que caldria fer i el que no, la solució i la problemàtica mundial global en potència, els culpables i les víctimes. Com sempre; es tracta de dos vells amics que comparteixen ideologia, fonts d’informació, estatus econòmic, tendència de vot, corba d’enquestes, gustos literaris o culinaris, edat, gairebé els cabells, estat amorós general, tipus d’ulleres i vestimenta. No és difícil veure’ls entrar en un cinema amb una conjunció de camisa i jersei de coll de pic, de colors d’una semblança morbosa. Comparteixen, en resum, una plàcida i esponjosa bombolla on donar voltes sobre si mateixos.

El dia en qüestió, tot s’ha de dir, l’entrant que tria cada un, entre les opcions del menú de la carta, resulta diferent. Tots dos no demanen brou. Però de seguida un inevitable guisat de pollastre amb xampinyons esquitxa el segon plat, entre boca i boca, com si es tractés d’una de sola, amb una gran virulència conversacional. Amb ira escopida i decepció mútua insuportable, com habitants de mons irreconciliables, es criden a la cara arguments bessons. De sobte, un d’ells nota alguna cosa.

Me’n vaig adonar, relata dies més tard. Ho vaig veure. La meva mà estava a punt de picar la taula i la vaig frenar en sec. Un moment, vaig dir, per què em parles en aquest to si estic d’acord amb tu? Per què em mires com si fos l’enemic, quan penso exactament el mateix que tu? Però alguna cosa dins del meu col·lega havia agafat embranzida, la seva ràbia era imparable. Anava sola. A dentegades contra un contrincant que jo no podia donar-li. Sí, sí, sí, responia jo a les seves veus, això jo també ho penso. I això, i allò . Però ja no hi havia res a fer. Em vaig quedar callat, les pulsacions em van baixar. El vaig observar com manotejava angoixat, tan sol, en la seva baralla per convèncer-me de les meves conviccions. Vaig pensar si la bombolla tova no deu ser una mena de manicomi. Vaig veure que es donava cops al pit. Semblava el festeig d’un goril·la. El gest desesperat d’un simi que es reafirma en alguna cosa, qui sap què. ●