La Vanguardia (Català-1ª edició)
La tassa ucraïnesa
Qui era el noi que entre manifestacions antirusses i antiucraïneses feia publicitat per a una cafeteria ambulant d’Odessa? Fos qui fos, en la seva conversa hi hauria més veritat que en el soroll de totes les tertúlies sobre Ucraïna
Somio, des de fa vuit anys, escriure un article amb aquesta fotografia i aquest títol. La tassa ucraïnesa. El fotògraf Guillermo Cervera va captar la imatge i me la va enviar el 2014, quan ell cobria la guerra del Donbass (que jo no vaig cobrir). La va fer a Odessa. Un noi que, entre manifestacions antirusses i antiucraïneses, feia publicitat d’una cafeteria ambulant de la perla del mar Negre.
Amb un periodisme que sol predeterminar missatges i triturar matisos, m’hauria agradat acostar-me al noi i demanar-li si hi podia parlar.
Fent un cafè dels que anunciava. O no, potser l’espantava la marca que ell mateix recomanava. Conversar sense la disfressa. O amb la disfressa. Escoltar la seva veu des de l’interior de la tassa.
No sabia què en pensava, el noi, dels antirussos i dels antiucraïnesos. Ni de Déu, ni de les hamburgueses amb formatge poc fetes, ni del món queer al Donbass. Això era l’interessant. Deixar-se sorprendre. Fos qui fos aquell noi, en la seva conversa hi hauria més veritat que en el soroll de totes les tertúlies sobre Ucraïna.
Un reporter –ofici i eina de coneixement que s’està extingint– és aquell que es deixa sorprendre per això que anomenem realitat. Un tertulià, un opinant, un ideòleg o un polemista és, en general, el contrari: se sol incomodar quan la realitat el sorprèn. Prefereix que la realitat s’adapti al seu relat mental. I, si no s’hi adapta, la deforma perquè hi encaixi. Per això sempre discuteixen entre ells. Cadascun es considera indiscutible.
Un reporter no discuteix. Ni tampoc és un tuitaire. Tuit: “Vaig cap a Ucraïna!”. Tuit: “Soc a cent metres de la frontera!”. Tuit: “Ja tinc un peu dins d’Ucraïna!”. El periodista tuitaire ja ha entrat a Ucraïna sense deixar de sortir de si mateix. No dubta mai. Un reporter, en canvi, dubta. És el que, ja dins d’Ucraïna, no està mai segur d’haverhi entrat. D’haver-hi penetrat de debò. Està abduït per les tasses ucraïneses.
Entre els estèrils decibels de tertulians, opinants i tuitaires, el reporterisme –ofici que es limita a escriure com pot el que l’envolta– es va apagant. El món ja no vol descripció. Ni vol dubte. La primera víctima de Twitter i de la immediatesa –com la primera víctima d’una guerra– no és la veritat. Sol ser el matís.
I així li ha anat a Putin. En la guerra li hauria anat més bé si, en el seu cercle més íntim, en lloc d’analistes i assessors que no s’han mogut de Moscou hi hagués tingut reporters buscant tasses als paisatges d’Ucraïna: hauria disposat d’una fotografia més exacta de la realitat. De la voluntat dels ucraïnesos –sobretot dels russòfons– de plantar cara a Rússia.
És la realitat marcant gols per l’escaire. Cap think tank no va imaginar les primaveres àrabs. Gairebé cap opinant no va anticipar la victòria de Trump. Ningú no va creure que Putin envairia i ningú no va apostar per la determinació ucraïnesa. Ara han sortit ucraïnòlegs de sota de les pedres, bla-bla-bla, com a l’estiu van sortir talibanòlegs.
A les tertúlies i a Twitter tothom és guapo i intel·ligent. Ningú no se sol reivindicar com un penjat. I la realitat és que tots, en la nostra condició de mortals conscients de la nostra mort, som uns penjats. En més o menys intensitat.
És una cosa que em va quedar molt clara als dipòsits de cadàvers de Mikolaiv, al front sud, i de Khàrkiv, al front nord. Només calia obrir la porta. L’aire que m’arribava desintegrava totes les opinions i totes les anàlisis. No cabia en un tuit. Ni tan sols en una fotografia.
Potser, i tampoc no n’estic gaire segur, sí que podia quedar una mica atrapat en un reportatge escrit: una imatge val més que mil paraules, però mil i una paraules valen més que una imatge.
L’any 2006, sota considerables bombardejos israelians, passejava amb un jove reporter espanyol pel centre de Beirut. No hi havia res obert. Sorprenentment, només una botigueta de souvenirs. Ens hi vam acostar.
–Per què té oberta la botiga? – vaig preguntar a l’amo.
–I per què no? –em va respondre.
La seva resposta em va agradar perquè em va deixar sense resposta. I vaig anotar el minidiàleg a la llibreta. –Per què has anotat la teva pregunta i la seva resposta? –em va preguntar el jove col·lega quan vam sortir de la botiga.
–Perquè m’ha deixat sense resposta –li vaig contestar.
–Però no ho posaràs al reportatge, oi?
–Sí, esclar –li vaig respondre. –Però tu quedes com descol·locat. –Precisament per això. ●
Un reporter es deixa sorprendre per la realitat; un opinant, no tant