La Vanguardia (Català-1ª edició)
Bola extra per a l’Alejandro
L’arribada de Feijóo a la presidència del PP pot consolidar el líder del partit a Catalunya
Tot i que el president del PP català va ser dels primers a fer costat a Pablo Casado al convuls congrés que el va portar a la presidència del partit, el 2018, l’executiva que va sortir d’aquell conclave, amb Teodoro García Egea com a totpoderós número dos, aviat va començar a marcar de prop Alejandro Fernández, fins al punt que a les autonòmiques del 2021 la desconfiança ja havia degenerat en submissió.
Després de descartar, com pretenia Génova, anar en coalició amb Ciutadans, Alejandro Fernández, reconegut com un dels grans oradors del Parlament, no va tenir èxit en l’estratègia alternativa d’obrir el partit a altres sensibilitats polítiques amb la incorporació de Lorena Roldán, arraconada per Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa, i Eva Parera, de l’equip de Manuel Valls a l’Ajuntament de Barcelona.
El desembarcament d’un batalló de càrrecs populars de la resta d’Espanya va condicionar la seva campanya, que no es va poder centrar en l’agenda social i econòmica catalana i es va transformar en una revàlida nacional per a Casado, a qui ja preocupava l’ombra creixent d’Isabel Díaz Ayuso i que es va perdre al laberint dialèctic del procés just quan el candidat, valorat en els debats de televisió, s’esforçava a sortir-ne donant receptes fiscals per tornar a la Catalunya “rica i plena”.
El resultat va ser desastrós, el pitjor de la història per al PP, que es va quedar amb tres escons al Parlament, mentre Vox capitalitzava l’enfonsament de Ciutadans. L’humiliant sorpasso de la ultradreta –a qui ahir Fernández va llançar un dard des de Sevilla quan va parlar dels que “creuen que només hi ha quatre milions d’espanyols purs i la resta són uns traïdors i uns covards”– va sumir els populars en una crisi que es va tancar amb el retorn del foguejat Santi Rodríguez a la secretaria general per evitar que el partit esclatés.
Des d’aleshores, com va revelar Cayetana Álvarez de Toledo al seu llibre, la figura d’Alejandro Fernández va portar marcada una diana que García Egea va tenir en el punt de mira fins que l’estrepitosa caiguda de la cúpula del PP, a la manera d’un deus ex machina baixant de la tramoia per socórrer l’heroi a l’última escena, va salvar la vida política del líder dels populars catalans. Bola extra quan es presagiava el game over.
Després de la dramàtica escabetxada dels dies de fúria madrilenya entre Ayuso i Casado, i malgrat que no han cessat els auguris sobre la seva caiguda imminent, Alejandro Fernández confia que el nou cicle que s’obre al PP amb l’arribada d’Alberto Núñez Feijóo a la presidència li permeti asserenar els ànims dels seus adversaris interns i renovar el suport de la militància al congrés regional, a finals d’any.
El nou líder conservador va mostrar en el seu ascens al cim que compta amb els xerpes territorials, a qui va donar protagonisme en la seva volta triomfal a
Espanya. A més a més, el gallec va ser dels pocs que van defensar, amb l’andalús Juanma Moreno, el català quan aquest últim es va estavellar a les urnes. Feijóo, amb quatre majories absolutes al seu historial, sap que el PP ha de modular cada projecte autonòmic en funció “del que diuen les famílies a l’hora de sopar” i, en la seva visita a Barcelona, on va exhibir gran sintonia amb Fernández –a qui va enaltir com a “Alejandro el Magno”–, va parlar sobretot d’economia i va deixar enrere tensions identitàries. La partida continua. ●
El president del PP català no gaudia de la simpatia de Teodoro García Egea, que li buscava un substitut
es imatges de cues a les benzineres semblaven una distopia impossible, fa un parell d’anys, a la sèrie francesa El col·lapse ( L’effondrement, 2019). D’un temps ençà, aquesta hipòtesi ja no sembla tan remota. Davant d’aquest panorama i de l’acumulat d’una dècada nefasta per a gairebé tothom, els polítics han d’omplir el dipòsit de credibilitat. Fa molt que el tenen en reserva, en paral·lel a la llarga temporada que el got de la paciència de molts ciutadans va començar a vessar.
Els partits no estan per desaprofitar moments per recuperar cert crèdit. I els seus congressos, conclaves per a reformular-se i refer-se, poden ser-ne un. Això sí, han de saber connectar amb un estat d’opinió i amb l’estat d’ànim popular. Com? Via persones i via idees que s’entenguin. Aquest cap de setmana sabrem com s’hi posa el PP a Espanya i quan s’hi posarà Junts a Catalunya.
Avui dissabte, el PP culmina a Sevilla un congrés extraordinari que ha tingut com a lema Lo haremos bien. La idea és assumir que els últims temps ho han fet molt malament i que ara va la bona. Alberto Núñez Feijóo haurà de confirmar les expectatives que ha generat camí de la seva entronització. A hores d’ara, el seu dipòsit de crèdit és ben ple, però vivim temps de turbopolítica. Tot pot canviar molt ràpid. El seu projecte s’haurà d’entendre que és alternativa clara al PSOE i alhora diferent de Vox.
Igual (però no) passa amb Junts a Catalunya. S’ha de fer entendre, i li està costant. Aquest dissabte serà oficial la data del seu segon congrés. El secretari general juntaire, Jordi Sànchez, l’anunciarà en el Consell Nacional que el partit celebra a Alcarràs. El partit no té ni dos anys d’existència com a tal, però a Catalunya els partits en general i els independentistes en particular fa temps que volten amb remolc, buscant benzina, i sembla que no en trobin. Ja és un primer pas, camí d’obtenir líquid com a partit sòlid i creïble, fer un congrés quan toca per estatuts (encara que fixin l’absurditat de celebrar-lo cada dos anys). No fa gaires setmanes, no era tan clar que això acabés passant. Hi havia por d’un conclave convuls massa a prop de les municipals. Ara el partit sembla conjurat a fer el congrés quan toca (millor al juliol que al setembre o l’octubre) i a ferlo “a fi de bé”.
Traducció d’aquest “a fi de bé”: congrés per acabar d’endreçar-se (de debò), congrés per triar nova cúpula o per reforçar i empoderar l’actual (“Ni Sànchez ni Jordi Turull, sols, no se’n sortiran”, diuen els qui més en saben) i congrés que refaci uns primers estatuts benintencionats però molt poc pràctics en diferents punts. S’han d’entendre a casa perquè els puguin entendre (i votar) els de fora.
Els congressos del PP i de Junts poden ser un moment per recuperar crèdit
Charles Maurice de Talleyrand, que va moure fils amb la monarquia, amb la Revolució i amb el règim napoleònic, va dir que coneixia algú que tenia “més esperit que Napoleó, que Voltaire i que tots els ministres presents i futurs: l’opinió pública”. És qui omple el dipòsit, primer de crèdit, després de vot.