Apocalipsi?

És com si en els últims temps s’hagués obert el portal dels mals esperits i estiguessin galopant entre nosaltres els quatre genets de la profecia bíblica. Primer vam patir una profunda crisi financera que va desarticular l’economia mundial i va sembrar atur, misèria i fam a tot arreu. Quan amb prou feines ens estàvem recuperant del cop, va sorgir una pandèmia que ha matat més de sis milions de persones, n’ha emmalaltit moltes més i ha enfosquit el nostre horitzó. Mentre s’acumulen signes d’una catàstrofe ecològica planetària que, sense mesures correctores urgents, posa en qüestió l’habitabilitat de la nostra única llar. I ara torna la guerra, espectre ancestral del nostre instint de mort. De moment, per bé que atroç, limitada a Ucraïna, però amb amenaces d’estendre’s en l’espai i en el temps. Amb la possibilitat de transformar-se en química, bacteriològica o nuclear amb una petita relliscada de ments addictes al poder. Tot això en el context d’una crisi de legitimitat de les institucions polítiques, de desconfiança en els insolidaris detentors de la riquesa, de col·lapse de l’autoritat moral de la religió, del rebuig creixent de la tecnologia i de l’assalt a la raó que nega la ciència.

Vivim conseqüències de processos observats i de previsions establertes des de fa temps. Però rebutjades perquè afectaven interessos i valors dels que podien decidir canviar el curs dels esdeveniments. L’especulació financera autodestructiva va ser el resultat d’un capitalisme fora de control impulsat per una ideologia que estén a la socie

Estem en una economia de guerra, i alguns paren el transport sense esperar a tractar l’arrel del problema

tat la lògica del mercat. Els científics han demostrat causes i conseqüències ecosistèmiques d’un model productiu i de consum al qual ens aferrem. Diverses epidèmies havien avisat sobre el perill de pandèmies davant la incapacitat d’una salut pública desatesa en una era de xarxes globals de contacte i per tant de contagi. Els partits polítics amb decreixent suport social es van encastellar en el rebuig dels moviments socials i de les noves generacions. Arribant fins i tot a apartar els seus líders mes clarividents.

I la guerra d’Ucraïna s’ha estat gestant des del 2014 sense que gairebé ens en preocupéssim, excepte Putin, que es va preparar per materialitzar els seus somnis imperials. Mentre en aquest mític Occident (que representa un 10% de la població mundial) ens continuem explicant històries de l’aïllament del dictador Putin, malgrat que els governs de més del 50% no donen suport a les sancions. Més encara: enmig d’aquestes crisis ens esguerrem, antivacunes, negacionistes ecològics, interessos de partit abans que interès comú, insults en comptes de debats, cadascú a la seva, la meva llibertat primer. Estem en una economia de guerra i, per tant, de crisi energètica i, per tant, d’inflació. I en comptes d’ajudar-nos, alguns paren el transport sense esperar a tractar l’arrel del problema. I què hi ha d’allò meu, aquí i ara. Encara que la majoria de la gent són solidaris, acullen refugiats, s’apanyen com poden. I esperen. Resiliència i esperança. Per això no som a l’apocalipsi. Encara. ●