A Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo

Aquesta apel·lació pot semblar un acte d’arrogància. No ho és; és una prova de preocupació. La de veure l’Estat als encants des de fa anys, tant si governa el PSOE com si ho fa el PP, ja que els successius executius sempre han estat i encara estan, a l’hora de formar majories parlamentàries, en mans, primer, dels nacionalistes i, més tard, d’aquests (ja transmutats en nacionalpopulistes), i dels extremistes de dreta i d’esquerra, és a dir, de Vox i de Podem. Els titllo d’extremistes i no de radicals, perquè aquesta paraula defineix l’actitud dels que afronten els problemes fins a l’arrel, una actitud que és positiva, mentre que aquella – extremistes– es refereix als que s’enroquen en la seva ideologia, i la porten fins a l’extrem, amb un doble efecte: 1) L’exclusió de l’adversari, convertit en enemic. 2) La polarització de la política, manifesta de manera pugnaç en els seus protagonistes i mitjans afins, tristes tropes auxiliars de qui els pastura.

Dit això, dues precisions: 1) Tots els vots són absolutament iguals, amb independència de qui vota i a qui vota: “Desde la princesa altiva a la que pesca en ruin barca”, perquè “allegados, son iguales los que viven por sus manos que los ricos”. 2) Tots, absolutament tots, els governs de coalició que es puguin formar per i amb partits votats democràticament són absolutament legítims (i perdonin que reiteri la paraula absolutament, que repeteixo en honor dels que ens recorden contínuament la legitimitat de l’actual Govern d’Espanya), i igualment són legítims els pactes de legislatura o conjunturals que s’assoleixin amb els esmentats partits. Ara bé, fetes les dues precisions, afegeixo que aquesta legitimitat, reconeguda sense embuts ni reserves, no impedeix que els esmentats governs de coalició o els referits pactes puguin ser nocius, també absolutament, per al bon govern del país i, fins i tot, per a la subsistència de l’Estat.

Per quina raó? En uns casos, perquè les ideologies extremistes comporten sempre l’erosió de drets i llibertats, arribant a la franca fallida del sistema democràtic; i en d’altres, perquè els nacionalpopulismes cerquen només el seu interès particular, sense contemplar gens l’interès general, que estimen aliè, ja que el seu objectiu últim és l’escissió d’un Estat del qual abominen. Així les coses, la següent pregunta és doble. Primera: quina actitud s’ha de prendre davant d’ells? La de respecte i desconfiança. Respecte perquè, al respectar-los, es respecta la llei. I desconfiança perquè els objectius que persegueixen no s’ajusten a l’interès general d’Espanya definit per la centralitat del país. Segona: s’hi pot pactar? Pactar governs de coalició és, al meu parer, un error total, però sí que es poden negociar acords puntuals, sense oblidar mai que no s’hi comparteixen ni objectius últims ni complicitats.

Dic tot això el president del Govern d’Espanya i al futur líder de l’altre gran partit amb vocació de centralitat, perquè se’ls obre l’oportunitat de reconduir la política espanyola per un camí que porti a l’apaivagament. Per això, el Partit Socialista i el Partit Popular haurien de pactar els grans temes d’Estat: 1) Les renovacions pendents. 2) La política exterior i de defensa. 3) Un pacte nacional de resposta a la crisi econòmica (uns pactes de la Moncloa). 4) Una proposta compartida a les demandes dels nacionalistes catalans. 5) La llei de la Corona. 6) Un acord pel qual, davant la impossibilitat de formar govern, el partit menys votat de tots dos s’abstingui per facilitar la investidura del candidat de l’altre.

Rellegeixo a La velada en Benicarló que “una frontera interior, de sinuós traçat, separa uns espanyols dels altres (...) per què s’odien fins a aquest punt? (…) uns afusellen els mestres, d’altres afusellen els capellans”. Sánchez i Núñez Feijóo han de treballar a fi que aquesta frontera interior desaparegui. Que pensin, com també diu Azaña, que “quan s’està al capdavant d’un gran poble (...), l’ànima més frívola es cobreix de gravetat pensant en la fecunditat històrica dels encerts i els errors”. Amén. ●

S’obre l’oportunitat de reconduir la política espanyola pel camí cap a l’apaivagament