Només un de cada quatre casos és en nenes

Els casos de trastorn de l’espectre autista (TEA) s’han duplicat en poc més d’una dècada, més que triplicat des del 2000. Les consultes se saturen perquè els recursos assistencials no augmenten en la mateixa proporció.

Les xifres del Centre de Control de Malalties (CDC) dels EUA es fan servir com a referent: el 2000 va estimar que hi havia un cas de TEA per cada 150 nens; el 2008, un entre 88; i el 2018, l’últim càlcul, un cas entre cada 44 (el CDC fa l’estimació sobre tots els nens de vuit anys). A Espanya i Europa es fa servir la dada de fa 10 anys, d’un cas per cada 100 naixements.

Que els diagnòstics s’han multiplicat, ho corroboren els sanitaris. Ho atribueixen que es coneix més el trastorn i es fila més prim en els diagnòstics de discapacitat intel·lectual (que es dona en un 30% o 40% dels casos de TEA). Des de fa uns anys, es parla de TEA, que engloba autisme, l’abans anomenat trastorn de desenvolupament generalitzat o la síndrome d’Asperger.

Eulàlia Piera, psicòloga coordinadora de la unitat d’autisme a l’hospital barceloní de Sant Joan de Déu, explica que es diagnostica més perquè segurament també hi ha més TEA. Però els experts no en tenen certeses, perquè és un trastorn congènit, amb què s’han relacionat un centenar de gens, però de què no es coneixen les causes. Es creu que hi incideixen diferents factors. Després d’anys d’estudis, ja no s’atribueix com abans a vacunes, a mares que no estimulen els fills ni a l’ús de pantalles. Sí que hi ha estudis que relacionen trastorns del neurodesenvolupament com el TEA amb la maternitat i paternitat més tardanes d’avui, així com el fet que neixen més prematurs, nadons que abans no se’n sortien, afirma la psicòloga.

Els casos són molt diversos, per això es parla d’espectre, afegeix Laura Gisbert, psiquiatra coordinadora de l’autisme a l’hospital Vall d’Hebron. Aquest centre atén nens des dels dos anys i adults. Entre aquests, els diagnòstics han augmentat tam

De cada quatre dia

● gnòstics de TEA, tres són en nens. Per què n’hi ha menys entre les nenes? No se sap, però Eulàlia Piera alerta que sens dubte entre elles hi ha un infradiagnòstic. “Els primers anys, solen ser millors imitadores socials, cosa que fa que els símptomes passin més desapercebuts”, diu la psicòloga. Però després venen els problemes relacionals o d’altres des de l’adolescència. Un altre repte, diu, és la inserció laboral de les persones amb TEA. bé perquè molts casos abans no s’identificaven, sobretot els més lleus o els que l’afectat desenvolupa estratègies que li permetien funcionar bé en la vida diària (en alguns casos, s’aconsegueix minimitzar els símptomes, però el TEA no es cura), diu Gisbert.

De la mateixa manera, es triga més a diagnosticar nens amb símptomes més lleus o sense discapacitat intel·lectual. La psiquiatra indica que la idea de l’autista tancat en si mateix és reduccionista. “Moltes persones amb TEA volen comunicar-se i relacionar-se, però no tenen l’habilitat de socialitzar i la societat no s’adapta a ells”. Això fa que molts

Molts casos no ben tractats en la infantesa després arriben al metge com a ansietat o depressió

casos no diagnosticats acabin arribant després al metge com a ansietat i depressió. Piera adverteix que això ja passa, sovint, en l’adolescència.

A Vall d’Hebron hi ha llista d’espera de més d’un any per veure nous casos. Han millorat els recursos assistencials, però són insuficients. Cal facilitar més l’atenció precoç, ja que permet una evolució més bona de l’afectat. I s’ha de poder fer més seguiment, sobretot des de l’adolescència, i donar els suports que requereixen els casos greus, reconeixen les professionals. ●