Junts, com l’ase de Buridan

Va ser una grata sorpresa comprovar que aquesta periodista s’equivocava pensant que el pacte per les llengües (sí, en plural) no tiraria endavant a Catalunya. Els meus recels inicials es basaven en una qüestió merament de contingut: la proposició de llei reconeix per primera vegada que el castellà ha de ser llengua d’aprenentatge i a això donaria el sí l’independentisme. Després vaig desconfiar perquè descrec d’una política, la catalana, més inclinada a repartir premis de puresa que a explorar el consens. Una proposta per canviar la llei de política lingüística reunia, oh meravella, el suport d’un 80% del Parlament.

Vaig creure en el meu error que Junts tornaria a actuar sota la lògica electoral de la new CDC, la que suma la CUP, i no amb la perspectiva de l’old CDC, la que suma el PSC. Jordi Sànchez ha estat un dels valedors d’aquest pacte lingüístic a quatre. I és Sànchez el dirigent que ja va apuntar el canvi de cicle de Junts abans del congrés del partit al qual ara la formació sembla abonada. És evident que la Convergència turullista no fa escarafalls de la sociovergència, no sense polèmica interna (fixeu-vos què ha passat aquesta setmana amb Lourdes Ciuró). Però servidora no va creure possible el miracle atenent la hipòtesi que Carles Puigdemont acabaria tocant el botó nuclear, renegaria de l’acord signat i demostraria que mana ell.

Que poc que duren les alegries, una llàstima. La qüestió és que Junts hi va posar la seva firma i es va fer la foto al costat d’ERC, PSC i En Comú

L’obstruccionisme d’un sector de Junts al pacte pel català bloqueja la llei i continua sense explicació

Podem el dijous 25 de març al matí. La cosa semblava que anava de debò fins que la nit d’aquell mateix dia el subjecte polític Junts descavalcava sense desdir-se del tot del pacte, més en les maneres que en el fons, però descavalcava. Waterloo manava parar màquines. Tot en l’aire.

Des d’aquella nit, ningú de Junts, absolutament ningú, ni d’una facció ni d’una altra, no ha dit ni piu. No s’ha donat ni una sola explicació sobre les raons de “congelar”, literal, una proposició de llei que suposadament havia de salvar la immersió i esquivar la sentència del 25% de castellà, que, recordem-ho, continua viva. Amb aquest bloqueig, com a mínim la iniciativa arribarà al ple de l’última setmana d’abril.

El desmarcatge de Junts poques hores després, la irritació de la CUP, l’ANC i la Plataforma per la Llengua, el manifest en contra firmat per 90 noms de l’independentisme més radical o la protesta convocada per avui a Barcelona són exemples que confirmarien que el sector puigdemontista veu el consens com un risc inassumible: toca agitar la bandera del monolingüisme conforme a aquella política màgica tan allunyada de la Catalunya real. Junts celebra avui congrés ordinari, a veure com acaba la cosa.

Té raó Antoni Puigverd. Ha escrit en aquest diari que els dubtes tenallen Junts com l’ase de Buridan. I ja sabem què li va passar a l’animal per no decidir-se entre menjar del munt de fenc o beure del munt d’aigua. Que es va morir.