Antònia Font Winckle

Fa dies que escolto en bucle Un minut estroboscòpic, el nou disc dels Antònia Font després d’una dècada de silenci discogràfic i de vuit anys separats com a banda. La naturalesa estroboscòpica d’aquest minut d’or m’ha portat a rellegir una narració de Washington Irving que figura entre els millors records lectors que conservo dels anys universitaris: Rip van Winkle (inclòs a The Sketch Book of Geoffrey Crayon). Irving hi explica la història d’un pioner que s’adorm a les muntanyes novaiorqueses de Catskill i es desperta vint anys després. El relat és tan poderós que ha entrat en la fraseologia anglesa per designar un parèntesi d’inactivitat, una desconnexió, una hivernació vital. La sensació és que, una dècada després, els Antònia Font reprenen el fil allà on el van deixar, com si responguessin a la lletra d’una de les cançons més belles del disc, que té una tornada que comença “Tu i jo som dos amants perfectes per alienes circumstàncies separats” i es remata de maneres complementàries, com ara “És sa vida que sempre vol anar recte i és el món que se’ls està espenyant”, o bé “És sa vida que pot ser molt dolenta, i és el món que no està ben pensat”.

El nou disc dels Antònia Font està tan ben pensat com el seu retorn, calibrant el ritme del batec amb un nombre reduït de concerts (a casa guardem com un tresor les entrades per al d’Inca el 18 de juny) i reprenent la placidesa turbulenta (o viceversa) que impulsava Lamparetes (2011), contrapuntat per aquella mena de colofó retallable en forma d’índex que va ser Vostè és aquí ( 2012). Antònia Van Winkle es desperta l’any 2022 i surt a sopar (”a una terrassa de fauna marina”, perquè “sa vida normal i corrent és luxúria exquisida” i valora “poder desplaçar-se, anar a passar un dia, sa vida normal i corrent és luxúria assassina”). El disc coincideix amb l’aclamat Motomami de Rosalía, un exemple oposat que aposta per la conjugació obsessiva del verb transformar-se i se’n surt. Com a mínim Saoko, G3 N15 o Hentai fan dreçar les meves orelles de boomer curiós més que no pas la Rosalía de Malamente, tra tra. Són dues possibilitats de despertar-se, dues cares de la mateixa moneda del talent artístic. Es pot mudar la pell com la Rosalía o redescobrir el cos com els Antònia, buscar enfora o cercar endins, sortir de la península o quedar-se a l’illa. Els parlants mallorquins usen el verb daixonar com un comodí, en el lloc de qualsevol altre. A la cançó Una daixona de pols, els Antònia Font canten a “Ses coses petites i ses coses descomunals”. Rosalía i Antònia són descomunals. Ara bé, parafrasejant Los Chunguitos de la meva adolescència, “si me das a elegir entre tú y la riqueza”, és a dir entre el Bizcochito de la Motomani i el Caramel·let de l’Antònia no hi ha color.

Em quedo amb la riquesa del caramel·let.

La sensació és que, una dècada després, els Antònia Font reprenen el fil allà on el van deixar