La Vanguardia (Català-1ª edició)
Rufus duu la seva “òpera gai” a Peralada
El músic canadenc estrena ‘Hadrian’ a Catalunya amb imatges de Robert Mapplethorpe
Rufus Wainwright és un clàssic del seu temps. Un crooner d’avui amb la temperància d’ahir, un compositor del segle XXI que, com diu de si mateix, no té por de la melodia... Això primer ho va tornar a demostrar ahir al Palau de la Música, dins del Guitar BCN. El segon detall es veurà aquest estiu al Teatro Real de Madrid (27 de juliol) i a Peralada (dia 29) quan aterri amb Hadrian, segona de les dues òperes que té, que mostrarà en versió concert semiescenificada.
Aquesta història sobre l’emperador romà i el seu jove amant Antinoo, amb llibret del canadenc Daniel MacIvor, la concep ell com una òpera clàssica en el sentit vuitcentista del terme, tot i que aquí “ja no és el baríton el que pretén interposar-se entre el tenor i la soprano, sinó aquesta última la que interfereix en un amor homosexual”. Així ho assenyalava ahir el director d’escena i parella de l’artista, Jörn Weisbrodt, als jardins del Palau Robert, durant la presentació de l’òpera i de la mostra de fotos de Robert Mapplet
Thomas Hampson, Ainhoa Arteta i Xabier Anduaga protagonitzen aquesta història sobre l’emperador romà
horpe que hi va associada.
El baríton Thomas Hampson, per a qui de fet està escrita, protagonitza amb Ainhoa Arteta i Xabier Anduaga l’estrena espanyola, aposta de Peralada per la creació contemporània, amb el Cor i Orquestra Titulars del Teatro Real dirigits per Scott Dunn, batuta de la Hollywood Bowl Orchestra.
Com que no es tractava de portar el muntatge escènic que va veure la llum el 2018 a l’Òpera de Toronto, Wainwright ha optat per la semiescena, recorrent a imatges d’una icona de la cultura gai com és Mapplethorpe. Qui ha ideat aquesta proposta escènica diferent de la de Toronto és el mateix Weisbrodt, reggista d’òpera, “tot i que ara no exerceixo més que amb en Rufus, perquè seria impossible estar junts i seguir amb les dues curses”, somriu. Aquí no hi ha decorats ni bustos clàssics, sinó una expressió emocional del drama a través del visual. La tensió i el turment dels personatge va amb aquest impacte.
Aquestes imatges es poden veure a la mostra Flowers and People que durant l’abril acull el Palau Robert. El seu director de difusió, Jofre Llombart, es congratulava que aquestes flors que s’intercalen amb retrats de l’icònic fotògraf novaiorquès, mort de sida als 42 anys, siguin allà per Sant Jordi.
“Hadrian és més complexa, madura i a gran escala que la meva primera, Prima donna. Portar-la a Peralada és un orgull, sobretot en els moments difícils que viu Europa amb la situació d’Ucraïna”, va dir Wainwright. “Estic d’acord que la distància entre l’òpera i el pop és excessiva –va afegir parlant que la meitat del públic de Hadrian a Toronto anava per primer cop a l’òpera–; m’il·lusiona crear una connexió que l’acosti a un públic nou, perquè l’òpera és un símbol de pau i bellesa, cosa que necessitem ara mateix”.
Weisbrodt hi veu un paral·lelisme entre Hadrian i l’obra de Mapplethorpe, totes dues clàssiques en la seva forma. “El seu punt de vista és homosexual, com intentem en aquesta òpera, canviant l’essència de l’amor tradicional. I les seves imatges també estan imbuïdes del drama de les emocions fonamentals: amor, odi, ira...”.
Cada personatge de Hadrian es correspon amb una de les persones que va fotografiar repetidament l’artista desaparegut el 1989, i que es projectaran en una pantalla gran durant la representació. Adrià és el mateix Mapplethorpe. L’autoretrat del 1988, agafat a un bastó amb calavera, obre l’exposició i presagia la seva mort. Igual que Hadrian, comença el mateix dia que mor l’emperador. ●