La llibertat a Qatar és jugar a criquet a l’alba

Qatar és un país de 2,7 milions d’habitants, però on només viuen 300.000 qatarians. Els immigrants, especialment el milió i mig d’asiàtics, mantenen el país en marxa. Viuen, tot i això, en una precarietat legal perquè no arrelin. Les seves condicions laborals han estat criticades per Amnistia Internacional, Human Rights

Watch i l’Organització Internacional del Treball. Les reformes del Govern no han impedit els abusos contra les desenes de milers de persones que han construït els vuit estadis del Mundial, la xarxa de metro, el nou aeroport i diverses autopistes. Milers han mort als seus llocs de treball. Qatar hauria d’honrar-los, però no els honra. No assumeix la responsabilitat d’un sistema brutal de submissió i explotació. La FIFA tampoc no ho ha fet i n’és còmplice.

Qatar discrimina els immigrants. No vol que formin part de la seva societat, però tampoc no els deixa anar. Els reté salaris i passaports perquè continuïn treballant. No són persones lliures.

Pakistanesos, indis, bengalins i nepalesos són lliures els divendres a trenc d’alba. Abans que el sol piqui, aprofiten les primeres hores del cap de setmana per jugar a criquet, el seu esport nacional. Juguen en descampats i aparcaments de terra. Fan servir pilotes de tennis i bats més lleugers. Els seus campionats han estat ignorats durant anys. Els focus del Mundial de futbol, tot i això, han forçat les autoritats a implicar-se. Ara prometen camps d’herba i tants diners com sigui necessari per ser al Mundial de criquet del 2025.

Qatar no inverteix en esport per crear una societat millor, sinó per enfortir el seu pes polític internacional. És dur i trist, però el Mundial encara ha de ser vist com una oportunitat per defensar la pau i els drets humans.