Més pragmatisme, sisplau

Ja abans de la invasió d’Ucraïna, el sistema energètic de la Unió Europea emetia senyals preocupants referent als costos del gas i l’electricitat. I la guerra ha fet aflorar una altra inquietud que, al seu torn, ha propiciat l’escalada i volatilitat dels preus: la de la seguretat de subministrament. Un tema que està cobrant un protagonisme inusitat.

Aquest protagonisme queda patent amb la publicació, amb caràcter d’urgència, d’un informe de l’Agència Internacional de l’Energia titulat: “Un pla de 10 punts per reduir la dependència de la UE del gas natural rus”. Pla que ratifica la decisió de la Comissió Europea d’incloure temporalment el gas natural en la taxonomia verda de la UE, de manera que la polèmica sobre la qüestió pot considerar-se conclosa. Llàstima de l’esforç, temps i diners malgastats en discussions que avui semblen bizantines.

L’informe preveu que en un any la UE redueixi en un 30% la seva dependència del gas rus. Un percentatge que, tot just cinc dies després, en un clar exercici de l’encara més difícil, la mateixa UE va proposar d’elevar a més del doble. La consecució de qualsevol d’aquests dos percentatges passaria, entre altres actuacions, per diversificar els subministraments, basant-se, molt particularment, en el gas natural liquat (GNL) transportat per vaixell des dels Estats Units. Una mesura que en l’actual conjuntura d’emergència sembla justificada, però que també posa de manifest les contradiccions i obstacles derivats de l’escàs pragmatisme d’algunes de les decisions adoptades els últims anys, en matèria de política energètica, per la UE.

Per exemple, referent a les contradiccions, no deixa de ser xocant que bona part del gas dels EUA, pel que ara sospirem, s’obtingui mitjançant la tècnica de fracturació hidràulica o fracking, quan força països de la UE han establert una moratòria o fins i tot han pro

La UE es mostra massa poc flexible a l’hora de gestionar els temps de reducció de les emissions

hibit l’ús d’aquesta tècnica al seu territori. Un exemple de llibre de comportament NIMBY ( not in my back yard, ‘no al meu pati de darrere’).

I al capítol d’obstacles, cal esmentar que els projectes de GNL a llarg termini solen inscriure’s en un horitzó inversor d’almenys una dècada. Aquesta escala temporal constitueix una dificultat per a les empreses europees, ja que, en alinear-se amb els objectius de neutralitat climàtica de la UE, potser puguin firmar contractes fins al 2030, però no comprometre’s més enllà. Un inconvenient per a la firma d’acords de subministrament a llarg termini, no només amb els EUA, sinó també amb altres països, cosa que condueix a un aprovisionament al mercat al comptat, previsiblement més car. La UE es mostra massa poc flexible a l’hora de gestionar els temps de reducció de les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle, que només representen prop d’un 8% del total global. De vegades sembla com si pretengués guanyar una cursa de fons mantenint un ritme de cent metres llisos.