Andreu Buenafuente,

Humorista, pintor, productor, caçatalents, comunicador...

Anys? Més que anys tinc dies. Vaig néixer a Reus: soc xarnego amb diverses cultures i el mateix respecte per a totes. He viscut a Madrid el procés, la pandèmia i el pitjor Barça: ara torno a Barcelona i tot millora. Tinc senyora i tenim filla: estic complet i més quan pinto. Publico ‘La llista màgica d’animals’

aprendre amb Toni Clapés, Albert Om, Toni Soler, Jordi Évole... I ara amb David Broncano...

Ai que quedarem malament amb molts! Si falta o sobra algú és culpa meva.

En falten moltíssims: no hi hauria espai.

Tanta gestió deixava temps per crear?

Vaig haver de separar camps. En els moments més durs de la crisi del 2008 tenia dues habitacions a la ment: en una jo tocava el violí mentre s’enfonsava el vaixell i en l’altra m’estaven maquillant i sortia un plató.

La lliçó és...?

He après a no barrejar problemes i a caure i aixecar-me i aprendre.

Res més?

He experimentat tota la condició humana: des de la generositat fins a la cabronada i m’he quedat amb alguns bons amics.

Vostè no n’ha comès mai cap?

No he frenat mai el talent de ningú.

Per què se’n va anar a Madrid? Pel procés?

Ja em va costar marxar de Reus, que és un pacte savi amb l’existència: t’acomodes a les dimensions i elles engeganteixen la qualitat de vida. A Barcelona vaig treballar 30 anys i el 2015 vaig voler experimentar a Madrid.

Vostè ja era un xarnego.

Molt xarnego.

Com jo: per a què tenir una identitat si en pots tenir dues o, millor, tres?

Sempre ho he practicat i des de petit. El meu pare era molt de Reus, però després anàvem al seu sud i érem més andalusos que ningú.

Va al·lucinar amb Madrid?

El que no preveia quan me’n vaig anar és que en aquella opció m’entraria tot: procés, pandèmia i, el pitjor, que el Barça no va guanyar res. Nota que el Barça va una mica millor?

Potser.

És perquè he tornat jo. I Madrid és una ciutat accelerada i boja de ficar-se al llit a les 5 i llevar-se a les 9. I jo dormo vuit hores.

Però la indústria audiovisual és allà.

Vaig tenir els meus anys de creure i voler un contrapès de Barcelona. Jo sempre deia als dels calés: “Ho farem a Barcelona”. I ells preguntaven sense mala llet: “Per què?”.

Per què no?

Això continuo pensant i dient: que un país saludable té bicapitalitat industrial. Per què no produir per al món des de Barcelona?

Quants anys té, Andreu?

Més que anys, tinc dies. Dies en què em sento orgullós del que he aconseguit i altres en què penso que tot això s’acabarà...

...

...I d’altres, els bons, en què amb serenitat faig plans per als dies que vindran. I seran millors, perquè ja he après a compartir-los.