El risc de viure

Naixem. Arribem al món, on, si tenim sort, els pares ens cuidaran i criaran el millor possible. Però en aquest món no hi ha certeses absolutes, i això ho sabem ben aviat en la primera ensopegada, així és que ens podem fer mal de mil maneres tot i tenint cura de nosaltres mateixos. I descobrim que hi ha risc una mica pertot, que podem anar fent amb el que som i tenim, però no ens estalviarem ensopegades i malures vàries. Així doncs, hem de navegar amb el que hi ha de la millor manera possible. Tenim alegries i també penes, i anem entomant allò que la vida ens aporta. Pensem que dirigim l’orquestra, encara que només som alguna nota del concert i, a vegades, encara una mica desafinada.

Però hi som, i tanmateix el fet de viure és un privilegi que cal tenir en compte. I per això cal acostumar-se al risc que suposa, al risc de viure. Al fet que malgrat tot, en serhi, podem estimar els altres i teixir una xarxit que es va fent entre tots els que la volem viure com sigui, amb alegries i penes, amb esforç i repòs, tal com cadascú l’entén i la fa possible.

I amb el risc cal viure-hi perquè no hi ha cap altra opció, no pas per fer heroïcitats, sinó per entomar-lo tal com ve, tot el temps que hi siguem, a vegades conformant-nos amb el que és al nostre abast i, a vegades, intentant traspassar els nostres límits potser buscant una mica més enllà d’allò que som. De manera que cal aprendre a conviure amb el risc sense amoïnar-s’hi massa perquè és inevitable, però tenint-lo en compte perquè existeix i camina amb la nostra vida. I quina és la por del risc? Doncs la de desaparèixer, encara que els qui s’hi obsessionen no s’adonen que aquesta obsessió els fa desaparèixa d’afectes que fan que el món millori cada xer una mica cada vegada. Perquè la vida és dia. Ja sé que hi ha relats apocalíptics que ser-hi i viure, és ser-hi tant com es pugui i a reneguen de tot allò que és viu, però això nocada moment. I també ser conscients que més és una expressió de la por de viure. Ennomés som un fil d’aquesta xarxa vital que cara que semblaria que la vida és més un tei- anem passant als qui ens segueixen. ●