La Vanguardia (Català-1ª edició)
Hòsties de pel·lícula
la cerimònia encara no s’havia convertit en aquell ridícul aparador del que és políticament correcte, Billy Crystal no havia de parlar com si es mogués en un camp de mines racial i de gènere i –entre la legió habitual de senyores vestides pel seu pitjor enemic, cavallers amb la jaqueta dos talles per sota i humoristes de pa sucat amb oli– encara quedava algú amb una mica de classe i glamur. ensar en una cosa més plúmbia Per acabar-ho d’adobar, aquest any noque la gala dels Goya era difícil, més ha faltat el lamentable incident properò hem tingut, per aclarir tagonitzat per Will Smith, un actor de la qualsevol dubte, l’última edipila del greix que ha resultat ser, en l’àmció dels Oscars. Un esdevenibit personal, gairebé tan impresentable ment que no només genera la indiferència com el sinistre Williams de la seva última més absoluta des del punt de vista artístic: pel·lícula, aquell paio especialitzat en la és que no hi ha qui ho aguanti com a escria i explotació de nenes tennistes. Encapectacle, encara que contractin els humoristes de tres en tres.
Per no parlar de la qualitat de les pel·lícules premiades: cinema pedant i inflat de moralina, seleccionat per gent amb la sensibilitat d’un bidet; d’aquell que confon la qualitat i el missatge amb el més soporífer. Si feu memòria de les guardonades els últims anys (The artist, Birdman, Spotlight, La forma del agua, Slumdog millionaire, Paràsits, etcètera), totes elles àmpliament i merescudament oblidades, veureu a què em refereixo.
Afegim-hi que la pel·lícula més taquillera (Spider Man: No way home), que va recaptar l’any passat el 90% de la taquilla mundial, ha estat àmpliament ignorada, mentre que les favorites de la crítica més elitista (West Side story i El callejón de las almas perdidas) han resultat fracassos estrepitosos i potser entenem per què aquest divorci entre el cinema popular de qualitat i l’acadèmia ha de posar fi als Oscars tard o d’hora.
Per això, el seguiment de l’entrega de premis cada vegada va a menys: dels cinquanta milions de persones que als Estats Units van veure la del 1998 als setze escassos de l’actualitat. No és estrany. Llavors
Pra que la cosa no tindria més importància si no fos perquè el nostre home té el singular afany de referir-se a si mateix com el paradigma de la virtut. Convindreu amb mi que a ningú més que a la policia de Los Angeles li importava que Robert Mitchum fos en les seves hores lliures un perdulari i un busca-raons, però és que a Mitchum no se li va acudir mai presentar-se al món com la mare Teresa.
A més, amb la que li va clavar al senyor
Rock (un professional de les maneres digne d’aplaudiment), Smith ha traït la noble tradició de Hollywood en matèria d’hòsties. Perquè no totes són de macarró de puticlub; n’hi ha de dignes i memorables, de les que qualsevol pot entendre i que es reparteixen en diverses obres mestres.
La meva favorita és la que li clava l’inspector Virgil Tibbs (Sidney Poitier) al racista Endicott a En la calor de la nit (Norman Jewison), quan Tibbs va a interrogar el potentat meridional a la seva mansió acompanyat del xèrif rústec que interpreta Rod Steiger. Al principi, Endicott sembla disposat a parlar amb un policia negre que ve del nord, però quan aquest comença amb les preguntes, ofès per la gosadia, li fum una plantofada. Tibbs, sense vacil·lar ni un segon, li estampa tot seguit la mà a la cara. A les sales de cinema del 1963, el públic va ovacionar amb entusiasme una de les hòsties més plenes de sentit, justes i proporcionades de la història.
I tampoc no està malament la que li clava Bette Davis a Joan Crawford a Què se n’ha fet, de Baby Jean?, la perversa faula de Robert Aldrich en la qual Crawford interpreta la bondadosa invàlida Blanche i Davis, la germana embogida Baby Jane. Com és sabut, les dues actrius es detestaven, el rodatge va ser un autèntic infern i, per aconseguir aquella bufetada perfecta, Aldrich va tenir seriosos problemes.
Ja havia rodat nou preses quan, a la desena, Davis es va avançar, va allargar el braç i n’hi va fúmer a Crawford una de les de debò, amb tota la rancúnia i mentre componia una reeixida expressió d’harpia. La presa va resultar perfecta i el cop va sintetitzar brillantment aquell drama de dependència, terror i bogeria. Per cert, Davis va ser nominada a l’Oscar a la millor actriu, cosa que Crawford no li va perdonar mai.
Allò eren hòsties i no aquesta de Smith, un desfogament caspós de pinxo. Imperdonable. ■