La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Kafka i Beckett serien empresonats a la Turquia actual”
Premi Nobel de Literatura, publica ‘Nits de pesta’
Potser no coneixíeu la petita illa de Minguer, anomenada també la perla de la Mediterrània oriental. En aquesta província de l’imperi otomà es propaga, l’any 1901, una mortal epidèmia de pesta que fa que s’hi desplaci un destacat expert en epidèmies per ordre del sultà Abdülhamit II, amb la missió de fer entrar en sendera una població que poc vol saber de confinaments i restriccions sanitàries. Bé, segurament no coneixíeu Minguer perquè és l’illa imaginària on passa la nova novel·la del turc Orhan Pamuk (Istanbul, 1952), premi Nobel de Literatura, Nits de pesta (Més Llibres/Random House), que es posarà a la venda dijous vinent dia 7. A causa del seu contingut, Pamuk ha estat denunciat als tribunals per insults a la pàtria turca i afronta una petició de pena de tres anys de presó. L’escriptor respon les preguntes de La Vanguardia per videoconferència, des del seu pis d’Istanbul amb impressionants vistes a l’estret del Bòsfor que ensenya, orgullós, movent l’ordinador portàtil.
Apa, es veuen els vaixells passar...
Sí. I aquest edifici d’allà és on negocien Rússia i Ucraïna, jo els espio des del meu balcó, veig les seves entrades i sortides.
Sembla la seva novel·la més ambiciosa, i no ho diem per la mida (732 pàgines).
Ho és. Explora l’aparició de les nacions del món modern després de la caiguda dels imperis, està atapeïda de personatges variats i temàtiques. M’ha demanat cinc anys escriure-la i quaranta anys idear-la. Vaig començar a escriure-la perquè, en cada epidèmia, històricament, els governs es tornen autoritaris per aplicar les quarantenes... i aquí hi ha un govern autoritari permanentment.
Mostra com neixen les nacions...
Veiem la caiguda dels imperis i el que sorgeix després de les seves cendres. Desapareix el rei, sultà, xa, kàiser, cabdill, com el vulgui anomenar, i, amb ell, mor l’ombra de Déu sobre la humanitat, la religió perd pes i sorgeix una nació secular. Per sacrificar-te per la nació, necessites alguna mena de mitologia sagrada. Si Déu ja no és tan important perquè la gent mori per Ell a la guerra, cal inventar una mitologia secular. Juntament amb les noves nacions, inventem mites, tan forts com els antics.
Vostè està escrivint aquesta novel·la i esclata la pandèmia. Té poders? Passa el que escriu?
Pura coincidència. Al principi em vaig sentir culpable. La meva novel·la no tenia res a veure amb l’actualitat i, de cop, es va tornar realitat. Semblava que el virus saltava de les meves pàgines al món.
La pesta afecta més uns barris que d’altres...
A la meva novel·la són els musulmans els que es resisteixen a la quarantena, però el motiu no és la religió, sinó l’educació. A l’imperi otomà, els musulmans eren més pobres i menys educats que els ortodoxos. En general, ara som molt cultes comparats amb el 1901. Només un 5% de les persones sabien llegir i escriure i podien comprendre el que era un microbi.
Apareix un personatge real, el sultà Abdülhamit II.
Li encantava l’òpera, les novel·les policíaques, la cultura occidental. Va convidar Conan Doyle a Istanbul i li va concedir una medalla. I Conan Doyle l’esmenta en un conte de Sherlock Holmes.
Hi ha un munt de tragèdies, però les llegim amb un somriure.
Jo tenia els meus dubtes. Li preguntava constantment a la meva dona mentre escrivia: ‘Molta gent es mor, és moralment acceptable que faci riure?, creus que estic boig?’ Ella em va dir: ‘Endavant’.
Faci cas a la seva dona.
Sempre! Li llegeixo el que escric cada dia i ella m’anima a continuar.
Per escriure aquesta novel·la li demanen tres anys de presó per haver insultat la nació turca.
Així és la vida en aquesta part del món, sempre m’acusen de crims.
Temàtica “Déu ja no importa, i creem una mitologia secular perquè la gent vagi a la guerra”
Denúncia “Em demanen tres anys de presó per aquesta obra, en aquesta part del món les coses són així”
Ficció? “Escrivia sobre una pandèmia el 1901 i de cop va arribar la covid, em vaig sentir culpable”
Tensió amb Erdogan “Va dir que va guanyar el Nobel un terrorista turc, però que no anava per mi; quin altre devia ser?”
A Diguem- ne amor, la periodista Marta Vives aplega dotze històries, totes reals, algunes de persones públiques, que es llegeixen com relats de ficció, amb l’afegitó que expliquen experiències viscudes: “No són extraordinàries, però sí excepcionals”. Magí Camps }k{_~} _ \\\]^_`_kwz_{|}_]~~z^z{_