Surten a la llum els Picasso ocults

El Museu Picasso mostra les obres que s’amaguen sota d’altres de l’etapa blava

Ferit per la mort del seu amic Casagemas el 1901 (l’artista es va suïcidar a París després d’intentar assassinar Germaine, la dona de qui estava enamorat), el jove Picasso es torna malenconiós i afligit, les seves teles es poblen de personatges solitaris, pobres, rodamons, prostitutes, i redueix la seva paleta de colors al blau. A aquest període, l’anomenada època blava, hi pertanyen obres tan conegudes com La vida, Evocació, Nen amb colom, Natura morta, Terrats de Barcelona... Però sota de moltes s’hi amaguen obres ocultes, invisibilitzades per capes de pintura que només ara, gràcies a les noves tecnologies digitals, estan veient la llum.

Els que visitin l’exposició Picasso projecte blau, una mostra “necessària i fascinant”, en paraules del director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon, podran veure amb els propis ulls que sota la pintura del Retrat de Sabartés amb pinçanàs (1901) hi ha un altre retrat desaparegut, en aquest cas, el d’una reclusa de la presó parisenca de Saint-Lazare. Que La copa blava (1903), abans de ser un copa-gerro en què reposa una flor, va ser una figura masculina barbada amb una flor a la mà sobre la qual després encara superposaria una segona cara. Que sepultada sota la pintura de Terrats de Barcelona (1903), obra que va acompanyar l’artista al llarg de tota la seva vida, n’hi ha una altra de subjacent: una parella que guarda una sorprenent semblança amb els dibuixos preparatoris de La vida (1903), l’obra mestra del Cleveland Museum que al seu torn va ser pintada sobre Últims moments, el quadre amb què havia participat en l’Exposició Universal de París del 1900. O, en fi, que Natura morta (1901) és el resultat d’una metamorfosi de la idea inicial: dos personatges s’aguanten el cap amb les mans en actitud malenconiosa i els colzes recolzats en una taula, que acaba incorporant a la

“Cap d’aquestes quatre pintures no haurien estat iguals si hagués partit d’una tela en blanc”

nova obra i transforma les figures en un gerro amb flors i un fruiter.

“Cap d’aquestes quatre pintures hauria estat igual si hagués partit d’una tela en blanc”, assenyala Reyes Jiménez, responsable del Departament de Conservació Preventiva i Restauració, per a qui en el cas de Picasso no es tractava simplement de reaprofitar una tela, sinó que “prenia obres precedents com a recurs plàstic, en una catarsi de la qual sorgien noves creacions”. Les troballes han estat possibles gràcies a una exhaustiva investigació científica amb tecnologia capdavantera –radiografia, infrarojos, rajos X, fotografia d’alta resolució, microscòpia...– en què han participat equips de la National Gallery de Washington, l’Instituto di Fisica Applicata Nello Carrar de Florència i la Universitat de Barcelona.

La investigació ha permès també delimitar una dada biogràfica de Picasso en relació amb el seu viatge a Barcelona. Sempre s’ha dit que va ser a començaments del 1902. Ara, gràcies als infrarojos, sabem a més que no va poder ser abans del 18 de gener, que és la data de l’edició del diari Le Journal amb què segurament va embolicar la tela per al seu trasllat abans que l’oli fos sec i la pàgina va quedar impresa a la pintura.

A la mostra (a partir de demà i fins al 4 de setembre), les obres subjacents es mostren en vídeos de quatre minuts fets amb fotogigas i envoltats de peces que les contextualitzen, a més d’El cec (1903), dibuix adquirit recentment per l’Ajuntament de Barcelona. ●

(*) Galeries adherides al Gremi de Galeries d’Art de Catalunya.

Emoció col·lectiva i nit de grans veus al Concert del 175è aniversari del Liceu. La imponent veu de la soprano Sondra Radvanovsky i la perfecció de Lisette Oropesa van ser les reines indiscutibles de la nit. Una vetllada italiana amb tres actes de tres òperes diferents: Macbeth de Verdi, estrenada l’any de la fundació del Liceu, el 1847; Lucia di Lammermoor de Donizetti, el tercer títol més representat de la història liceista, i Turandot de Puccini, que es va estrenar a Espanya al Liceu l’any 1928 i és el títol amb què es va reestrenar el tercer edifici del Liceu el 1999.

Una proposta escènica, firmada per la furera Valentina Carrasco, basada a omplir l’escenari amb maniquins vestits com si fossin personatges d’òpera diferents, va provocar més aviat enrojolament com a ocurrència last

Pa) McCa e+.% ge *ac$ S! #c 2: La (e /c) a The Bea e% + a I d#a

** ** **

LLIBERT TEIXIDÓ A l’esquerra l’obra subjacent a Els terrats de Barcelona