Vox transvestint-se

El gendre de Julián Grimau, cèlebre comunista torturat i afusellat per Franco, ha estat escollit per Vox com a conseller de Cultura de Castella i Lleó. Gonzalo Santoja, exmilitant del PCE, detingut i processat pel TOP, amb anys de clandestinitat. Ja en democràcia, Santoja va simpatitzar amb la coalició Herri Batasuna, rostre polític d’ETA, i es va solidaritzar amb Telesforo Monzón. Encara l’any 1987 va assistir a un acte abertzale. Gonzalo Santoja és un filòleg reputat, catedràtic de la Complutense, amb un currículum extens, valuós i celebrat internacionalment. Estudiós de la cultura republicana de llibre i de la censura franquista, va obtenir el premi nacional d’assaig amb un llibre sobre l’exili del poeta del 27 Manuel Altolaguirre.

Santoja ha investigat amb fervor dos àmbits que expliquen el seu radicalíssim canvi d’ideologia. És un dels màxims estudiosos de la tauromàquia (ha publicat documents que demostren l’existència de la ramaderia de braus al segle XIII, per exemple). I ha publicat diversos estudis sobre el patrimoni artístic i cultural de què Castella ha estat desposseïda. En aquesta línia, va ser un dels màxims opositors al retorn dels documents que, situats a l’Arxiu de Salamanca, van ser reivindicats des de Catalunya. Per argumentar que els documents restessin a Salamanca, el difunt novel·lista Gonzalo Torrente Ballester apel·lava al “derecho de conquista” (assumint que els funcionaris franquistes els havien confiscat després de guanyar la guerra). No va ser aquest l’argument del flamant conseller de Vox, que posava l’accent en la preservació de la unitat de la documentació a l’Arxiu de Salamanca. Sostenia Santoja que el testimoniatge documental de la repressió franquista,

“espantosa, incivil i caïnita”, quedaria disgregat, cosa que només beneficiava “els nostàlgics de la dictadura”.

Que com lliga aquest darrer argument amb Vox? Moltíssim, lliga. Amb aquest fitxatge, Vox progressa com a partit nacionalista de síntesi. Nostàlgics de Franco i antifranquistes units per combatre la disgregació (qui diu papers, diu independentisme), per aprofundir en una identitat nacional tan singular com idealitzada (tauromàquia) i per avisar al PP que la batalla cultural per al lideratge de la dreta tot just ha començat. El nacionalisme espanyol amplia la seva penetració en dos camps nous. Seguint el camí dels Le Pen, abandera el malestar social per tal de substituir l’esquerra entre els espanyols més pobres, però amb pedigrí nacional. Amb Santoja, emmascara el perfil de partit neofranquista (d’aquí l’estupor d’alguns puristes fundadors, que se’n van). Vox connecta amb el món de la cultura espanyola fatigada per la globalització i la fragmentació nacional. Abascal es presenta com a campió constitucional, però amplia el camp d’influència per capgirar-la. S’ha acusat molt Podem de buscar-ho. Iglesias ho proclamava, però va rectificar. Vox no ho ha dit mai. Però està acumulant forces per al gran assalt al títol VIII, el de les autonomies.