Crims de guerra i noves sancions

Butxa, localitat que fora d’Ucraïna no es coneixia fins fa ben poc, ja figura en la memòria col·lectiva occidental al costat de topònims com ara els de Srebrenica o Ruanda. És a dir, escenaris en què es van produir crims de guerra en forma d’assassinats massius de civils. Rússia nega la seva responsabilitat en els fets de Butxa, però les proves que la incriminen es van acumulant a mesura que passen els dies.

Les horripilants imatges de Butxa, on els cadàvers lligats de mans tirats al carrer o amuntegats en soterranis es compten a centenars, han fet la volta al món. I han augmentat la pressió sobre les autoritats occidentals per redoblar les sancions al règim de Putin, per forçar-lo a frenar la maquinària bèl·lica, l’aniquilació d’ucraïnesos i la furibunda destrucció del país.

Des d’una òptica ètica, la necessitat d’aturar les agressions russes no admet gaire discussió. Des d’una òptica pragmàtica, les coses són diferents. Està bastant estesa, als Estats Units i a Europa, la pertinència d’augmentar les sancions a Rússia. Però una cosa és excloure Rússia del Consell de Drets Humans de l’ONU, o fer fora diplomàtics russos –Espanya en va expulsar vint-i-cinc ahir–, i una altra cosa és que, pel que fa a més sancions, a Europa no totes les sensibilitats coincideixen. Alemanya no vol extremar-les. I no ho volen igualment països com Àustria o Itàlia, també interessats en les fonts energètiques russes.

Aquí es planteja un tema que transcendeix l’actual conflicte a Ucraïna. I que es concreta en les relacions bilaterals de Rússia i Alemanya durant els darrers vint anys, en els quals el subministrament energètic rus ha estat determinant. Ara mateix, Alemanya depèn de l’energia russa. El 55% del gas que consumeix procedeix de Rússia. El 35% del petroli que consumeix procedeix de Rússia. Una part important del carbó que consumeix també procedeix de Rússia. Prescindir de cop i volta de totes aquestes fonts energètiques suposaria per a Alemanya una caiguda, com a mínim, del 3% del PIB. Com suposaria també una inflació i un atur disparats i, a la fi, una greu afectació per a la seva economia. Tenint en compte que Alemanya és el motor europeu, seria a més un revés per a l’economia continental.

La implementació de noves sancions econòmiques a Rússia no és, per tant, un assumpte que es decidirà a cop calent. Ja hi ha peticions perquè el Bundestag revisi els últims dos decennis de política energètica. I s’estima que Alemanya ja podria prescindir del carbó rus –ahir la Comissió Europea l’hi va demanar– i del petroli rus abans de final d’any, sense malmetre gaire la marxa de la seva economia. Però el gas és un altre assumpte. La transició cap a subministraments alternatius no es podria fer de manera satisfactòria abans que passessin uns quants anys.

La realpolitik és un concepte d’origen alemany, encunyat per Bismarck. I no sembla que s’hagi de deixar d’aplicar ara. Hi ha moltes ganes de penalitzar Rússia pels excessos intolerables. Però cal ser conscient que els perjudicis que es puguin causar a Rússia restringint les importacions energètiques tindrien el seu correlat a Alemanya i, per tant, a Europa.

El president Zelenski continua pressionant. Ahir el vam tornar a veure, quan es va adreçar al Congrés espanyol. Va reiterar la petició d’armes i sancions i va evocar el bombardeig de Gernika. Abans s’havia dirigit al Consell de Seguretat de l’ONU. Els que pensen que Putin vulnera el dret internacional han d’actuar per frenar-lo. Però també han de trobar la manera gradual de fer-ho, sense desencadenar efectes indesitjats i lesius per als seus interessos. ●

La dependència de Berlín de l’energia russa ajorna nous càstigs a Putin