La Vanguardia (Català-1ª edició)
Dos anys hospitalitzat per covid
Un taxista amb prou quilòmetres per a 97 voltes al món viu ingressat des del 2020 pel coronavirus
Eduardo Lozano, de 60 anys, solter i sense fills, rep La Vanguardia a l’habitació 605 de l’hospital Duran i Reynals, un centre sociosanitari de la cadena Hestia Alliance a l’Hospitalet de Llobregat. “No he dit a la ràdio tot el que volia dir”, es lamenta. Unes hores abans havia convulsat l’audiència de RAC1. I amb raó: està ingressat per covid des de fa dos anys.
“A Jordi Basté li he dit que no tinc família o que la que tinc és molt lluny. En realitat sí que en tinc, i molt extensa: els meus amics i els companys del taxi. ‘Ànim, u-trenta’, hauria volgut dir en antena”. L’u- trenta. Així es coneix en argot el taxi: una llicència Cabify per cada trenta de taxi. L’Eduardo és taxista des del 1989. Els seus últims quatre cotxes han estat tres Seat i un Toyota: un 1430 de butà i de què es va desprendre aviat (no recorda amb quants quilòmetres), un Toledo (set anys, 450.000 quilòmetres), un Octavia (7,5 anys, 480.000) i el seu actual Prius (amb què ja n’ha fet 310.000). En total, 1.240.000 quilòmetres, suficients per a fer més de 97 vegades la volta al món. I, tanmateix, el seu món és des de fa dos anys molt petitet: quatre parets. Va ser un dels primers contagiats. Va contreure el virus treballant, portant algú a l’hospital. El 16 de maig del 2020 li van saltar les alarmes internes. No tenia gaire sobrepès. Fa 1,80 i llavors pesava uns 86 quilos. Li encanta menjar, però els àpats no tenien gust de res. El dia 21 va treballar fins a les quatre de la matinada. L’endemà va anar a l’hospital de Bellvitge. Va ser a la sala d’espera i més tard el van portar a semicrítics i a l’uci, on va passar tres mesos, dos en coma. Creu, però no pot assegurar-ho, que el primer que va dir quan es va despertar va ser: “On soc?”. I on era? “En mans de la sanitat pública, la beneïda sanitat pública”. Gràcies al taxi ja havia descobert quant devem als hospitals i al personal sanitari. Va traslladar parteres i, una vegada, un obrer que es va seccionar un braç. “Temps després, em vaig interessar per ell i em van dir que li havien reimplantat el braç”. Ara ha comprovat a la pròpia pell el que ja sabia. Quan va sortir de l’uci de Bellvitge havia perdut 35 quilos. Va demanar un mirall per veure’s i no l’hi van donar. “T’espantaràs”. “Semblava un esquelet, sense
“Què faràs quan per fi surtis de l’hospital?”, li pregunten, i llavors ell exhala un sospir, somriu i respon que...
forces ni per aixecar el llençol”. L’Eduardo és diabètic i els metges li han dit que si hagués estat fumador, no ho hauria superat. I si no hagués estat per ells, tampoc. Per persones com la Irene, la supervisora d’infermeria del Duran i Reynals. I per la Laia, una infermera de l’uci que va plorar d’alegria quan el va veure fora de perill (sisplau, Laia, si llegeixes això posa’t en contacte amb ell: vol donar-te les gràcies). O com la Gabi, la Charo, la Marta i la Candi, que li canviava els bolquers amb la mateixa tendresa amb què els hauria canviat a un familiar...
“Veieu com sí que tinc família, malgrat el que vaig dir a RAC1?”, repeteix l’Edu. A la seva habitació hi queden dos globus, un de vermell i un altre de verd, al costat de rètols de felicitats. És de la festa que li van fer. Va néixer un 11 de març i ha celebrat dos aniversaris a l’hospital, el dels 59 i el dels 60 anys. L’u- trenta s’ha acabat per a ell. El tribunal mèdic li ha donat la incapacitat laboral. Té plans, esclar que en té. Sempre li ha agradat viatjar. Quan li pregunten què farà així que surti, no ho dubta. Sota la mascareta se li endevina un somriure. Exhala un llarg sospir i diu: “Viure”. ●
ració dels comerços de la capital catalana correspon a compres dels residents de la resta de la província de Barcelona, la majoria de la regió metropolitana. Suposen uns 3.900 milions d’euros, segons l’entitat que representa els eixos comercials. És un gran segment que sempre hi ha sigut i que ara ha demostrat el valor que té després de la desaparició els últims dos anys d’un 18% de la facturació atribuïble a les compres dels turistes.
Aquest percentatge va ser quantificat per la mateixa entitat fa tres anys, quan l’excés de turisme era motiu de debat a la ciutat. “Hi va haver un moment que semblava que es volia renunciar al turisme; ara sembla que es vol renunciar als veïns de la resta de la província”, lamenta el president de Barcelona Oberta, Gabriel Jené.
La tercera pota de la taula són els residents, que representen la meitat de les vendes dels comerciants locals. “Si un dels tres segments cau, cau tot el model i deixa de ser sostenible”, assegura Roger Gaspa, autor de l’informe elaborat a partir d’enquestes a prop de 3.000 compradors per conèixer millor aquests clients metropolitans.
Els resultats conclouen que l’home que es queixava d’una manera tan amarga al taulell no és un cas aïllat. Un 71% dels clients consideren que cada vegada és més difícil anar a comprar a Barcelona, un percentatge que té una relació directa amb el fet que la meitat dels no residents es desplacin en vehicle privat davant el 40% que es desplacen en transport públic. Són uns percentatges molt diferents dels que es registren en els desplaçaments per motius laborals i que no sembla que hagin de canviar gaire entre els compradors, ja que els motius per no utilitzar el tren o l’autobús per part dels que van amb cotxe per anar a comprar són percepcions inamovibles, com la sensació que tarden molt, que han de fer intercanvis o, fins i tot, que no se senten segurs en el transport públic. Un de cada quatre directament reconeix que prefereix anar amb cotxe. Davant aquestes respostes, poques alternatives es poden oferir.
La meitat dels visitants metropolitans arriben amb cotxe a comprar als eixos comercials
Un 58% estan disposats a deixar d’anar a la ciutat si no hi poden entrar amb vehicle privat