Cultura i autoexplotació

M’al·lucina el cas de Barack Obama. Després de ser durant vuit anys president dels Estats Units d’Amèrica, a contracorrent de tots els presidents anteriors de tots els països del món, no s’ha convertit en res semblant a un conseller d’Estat o un assessor corporatiu, sinó en productor de continguts. A més d’escriure llibres (i llegir-los en veu alta), ha fet un podcast amb Bruce Springsteen per a Spotify i treballa en documentals de Netflix. Si Ronald Reagan o Donald Trump van aprofitar la fama mediàtica per arribar a la presidència, Obama ha utilitzat la presidència —i el premi Nobel de la Pau— per convertir-se en un gran influencer.

La tendència es veu tant en les altes esferes com en la vida de barri. Els telèfons mòbils, les xarxes socials i els programes d’edició ens han transformat a tots en artistes i creadors, en acte o en potència. Instagram t’ofereix eines d’edició i d’exhibició fotogràfiques. Twitch et metamorfosa en locutor de ràdio. Amb Sountrack Capture qualsevol pot ser documentalista sonor o músic urbà. Per art de màgia, Amazon et converteix en un autor publicat. Els youtubers i els tiktokers, que poden arribar a guanyar diners amb les produccions casolanes, són els mites d’èxit del nou ecosistema. I un exemple emblemàtic de com s’ha destruït la frontera entre el lleure i el negoci.

La nova ideologia creativa es basa en el do it yourself i en la suposada interacció directa del creador amb les seves audiències. Els algoritmes i les interfícies fan veure que són transparents, però en realitat s’apropien del paper d’intermediari, de mitjà de comunicació, de casa editorial. Són els màxims beneficiaris de la feina d’innombrables artesans digitals en graus diversos d’afició o professió. No hi ha gran

Obama ha utilitzat la presidència i el premi Nobel de la Pau per convertir-se en un gran influencer

transformació social sense noves patologies. Dulceida o Ibai Llanos —entre tants d’altres— han estat víctimes de crisis d’ansietat. Però això ja ho sabem. El que potser no hem vist és el mite d’origen de l’autoexplotació que alimenta sense treva el capitalisme de plataformes.

Una pista: tot déu se sent escriptor i pensa que no només pot escriure una novel·la, sinó que a més la publicarà i es vendrà. I n’hi haurà d’altres. Fer castells en l’aire, en efecte, és el que fa incansablement la ment de milions de persones que saben redactar i creuen que és el mateix que saber escriure. La vella base d’aquesta nova piràmide és la literatura. Els escriptors hem escrit des de sempre per amor a l’art, per la caritat o el suport de mecenes, o per un miserable cinc, vuit, deu, dotze per cent –si hi ha moltíssima sort– de drets d’autor. Hem estat els pioners de l’autoexplotació. Per això no és estrany que ara tantes persones s’hagin convertit en algú semblant a nosaltres, en els nostres germans, en la nostra caricatura.