La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una ciutat ofegada en sang
Un jove amb trastorn bipolar que ha viscut tota la vida amb la seva àvia a Butxa –una ciutat al nord-est de Kíiv– va caminar fins a la capital després que la seva àvia fos assassinada a trets pels soldats russos davant del portal de casa seva. Va perdre totalment el sentit del temps i no recorda quanta estona va ser a la carretera. Durant uns dies va viure a l’estació de tren de Kíiv, on va conèixer un policia que el va portar a un centre de voluntari de la ciutat on treballa un conegut meu.
Durant molts dies, una dona no va voler ser evacuada d’Irpín. Va deixar de contestar a les trucades de la seva filla, que era a l’estranger. Els seus amics van mirar de convèncer-la perquè se n’anés, en va. Ja no tenia electricitat ni aigua a l’apartament, però la dona s’hi va quedar.
Els seus veïns també es van negar a deixar el pis. Intentaven tenir cura dels animals de companyia que la gent abandonava i ajudar la resta de persones que quedaven allà. Però la situació a la ciutat es va fer insuportable. En un dels últims esforços d’evacuació, els veïns tenien previst anar-se’n i endurse la dona amb ells. Però quan van arribar al seu pis, la porta era tancada. Ella els va parlar des de darrere de la porta, però no la van poder convèncer. Afortunadament ha sobreviscut a l’ocupació de la ciutat.
El pare d’un bon amic viu amb la seva dona a Khàrkiv. Quan va començar la guerra, van posar en marxa una iniciativa de voluntariat per distribuir medicaments. El meu amic els va continuar demanant que abandonessin la ciutat, però ells s’hi van quedar i van ajudar molta gent.
Quan els bombardejos es van fer més intensos, el pare del meu amic va desaparèixer de sobte. No el van trobar fins dies més tard. Va tenir un episodi paranoic en què es va veure a si mateix enmig d’enemics, mort i destrucció. No podia confiar en la seva dona, en els seus fills o en els amics. I en aquest intoxicat estat de sospita, va arribar als posts militars russos, on va ser ferit. Li han extret dues o tres bales del cos. Sobreviurà.
Ara de vegades sento aquesta frase: “Tal persona o tal altra ha estat ferida”. Pel que fa a possibles qüestions de salut, els trets d’arma i les ferides de guerra s’han convertit en una forma legítima de mal en l’imaginari col·lectiu.
En algun lloc en els límits dels meus records de quan era petita, veig nens que juguen a ser soldats ferits. A mi també m’agradava jugar als ferits. Sempre arribava el moment que pregava als meus amics amb una inconfusible veu de patiment: “Deixeu-me al camp de batalla! Soc una càrrega massa gran per a vosaltres. Continueu sense mi!”.
Butxa s’està ofegant en sang. Quan sents que algú hi ha sobreviscut, és un miracle. El dictador diu que no només som pobles germans, sinó que som “un mateix poble”. Però quan veus què fa aquí l’exèrcit rus –dones mortes que han estat violades i són a un costat de la carretera a Butxa i Irpín, i també nens morts–, ho entens de seguida: això és un genocidi d’aquells que han estat deshumanitzats.
Avui els carrers de Kíiv estaven especialment silenciosos. L’alegria de la tornada –força petita, però ja evident des d’ahir– s’havia esvaït. Sense moviment ni gent al carrer, la ciutat estava de dol. De vegades sentia paraules que es deien en veu baixa: “Fosses comunes, fosses comunes”.
Però quan veus què fa aquí l’exèrcit rus, ho entens de seguida: això és un genocidi