La Vanguardia (Català-1ª edició)
Sàhara, la llarga marxa del gir espanyol
El suport al pla d’autonomia marroquina és el colofó d’un procés de basculament cap a les posicions de Rabat
En diplomàcia, una cosa és el que es diu en públic i una altra el que es fa a porta tancada. El suport del Govern de Pedro Sánchez al pla d’autonomia marroquina per al Sàhara Occidental ha estat qualificat de “tomb” i “gir copernicà”. Ho és, però només en l’esfera oficial, en aquella capa pública de la diplomàcia. En realitat, és el colofó d’un llarg procés de basculament espanyol cap a les posicions de Rabat.
“El Marroc és un país veí, essencial i fonamental per a l’estabilitat i futur dels interessos d’Espanya. No podem ignorar-ne les aspiracions, com ells no poden ignorar les nostres, perquè si no, només condueix a episodis perillosos”, reivindica Miguel Ángel Moratinos, ministre d’Exteriors en el govern de José Luis Zapatero, en una entrevista telefònica.
Sota el seu mandat, Espanya va ser un dels països que, fa 15 anys, va animar Rabat a redactar un pla d’autonomia, oferint fins i tot com a exemple el model espanyol. Va ser un suport discret, però substancial, com van revelar els cables diplomàtics dels EUA que va filtrar Wikileaks.
El 2006, Moratinos va elaborar un non paper, un document no oficial d’idees per a la resolució del conflicte, que suggeria “una solució semblant a la que Espanya ha adoptat amb Catalunya”, descriuen els cables. Moratinos advocava per abandonar el “vocabulari de la descolonització” a favor d’un de “regionalització”. Calia deixar de parlar de sobirania i independència i de començar a parlar d’autonomia i autogovern.
Un altre cable d’aquest mateix any recull la reunió entre l’ambaixador espanyol a Rabat, l’avui ministre Luis Planas, i el nord-americà, en què Planas explica que Espanya està brindant “orientació i suport” al Marroc perquè presenti un pla d’autonomia “creïble”.
Els cables també recullen, un any més tard, la decepció amb la proposta que el Marroc finalment va presentar el 2007. “No va molt més enllà del seu pla del 2003”, manté el “control total” de Rabat i no incorpora “cap avenç que pugui convèncer l’altra part”, lamenta el diplomàtic dels EUA en una reunió a l’ambaixada espanyola amb diversos diplomàtics europeus.
“L’amfitrió espanyol no estava content”, recull el cable, si bé explica que Espanya ha optat per fer un comunicat “elogiant amb cautela les propostes marroquines com a base per avançar”. També assenyala la rebel·lió parlamentària a què fa front Zapatero i la pujada d’un 20% del preu del gas amb què ha respost Algèria... Us sona?
Moratinos dona pocs detalls ara d’aquests moviments entre bambolines. Ni tan sols de si va citar Catalunya al seu document: “Ha passat molt de temps”, esgrimeix. Tampoc no respon si l’autonomia oferta pel Marroc es va quedar per sota de les expectatives espanyoles. “Els plans funcionen així. Es presenta primer una oferta que després es millora”.
Moratinos insisteix que el pla marroquí va ser fruit d’un “procés intern de regionalització i recerca de descentralització del poder”. El jurista Omar Azziman, ministre i després ambaixador a Espanya, hispanòfon amb estrets vincles amb el PSOE, va fer un paper clau. “Ell va fer el pla de descentralització, es va fixar en el model espanyol”, diu Moratinos.
“Ens van presentar el pla i llavors ja vam dir que era creïble i seriós. L’ONU va prendre nota d’aquesta proposta, una cosa que segueix en el preàmbuls. Juntament amb una frase de què no ens hem desmarcat mai: volem una solució política justa, duradora i mútuament acceptable dins del marc de l’ONU. No hi ha gir copernicà. La carta de Sánchez ho reitera i afegeix que considera la proposta marroquina com la més seriosa, realista i creïble. Dir ‘la més’ significa que no és l’única”, argumenta Moratinos.
El superlatiu, tot i això, va més enllà de les paraules utilitzades per l’Administració Biden o Alemanya, que es va limitar a declarar que el pla marroquí era una “important contribució” a la negociació. “L’únic que ha anat més lluny que Sánchez és Trump, amb el seu reconeixement de la sobirania marroquina del Sàhara”, llança Irene Fernández-Molina, professora de la Universitat d’Exeter.
Hi ha gir? “Depèn de si et fixes en les posicions oficials o en la pràctica –respon l’experta–. Si et fixes en el primer, hi ha gir. Si et fixes en l’altre, l’únic que ha passat és que s’ha explicitat el que es feia de manera discreta des de fa temps”.
Espanya –amb França– ha acudit en rescat de Rabat quan s’ha vist entre l’espasa i la paret, assenyala. Sense anar més lluny, el 2003, amb l’anomenat pla Baker 2 a sobre de la taula: Espanya va pressionar perquè no fos imposat a les parts. La solució de Baker incloïa un referèndum amb la independència com a opció, una línia vermella per a Rabat. El seu pla d’autonomia preveu un referèndum merament confirmatori.
Una reflexió semblant fa Isaías Barreñada, professor de la Universitat Complutense de Madrid: “És la primera vegada que a escala oficial es dona suport a l’autonomia, que es posa negre sobre blanc. A la pràctica, Espanya sempre ha mantingut una posició molt pròxima al Marroc. Qui ha presentat recursos davant el Tribunal d’Estrasburg quan ha resolt contra els interessos marroquins al Sàhara? La Comissió i alguns països, entre els quals sempre Espanya”, diu.
“Els interessos durs han passat al davant dels principis”, resumeix Barreñada. “El Marroc ha fet servir palanques de poder molt sensibles, com la immigració o Ceuta i Melilla”.
“És aviat per avaluar la jugada”, diu l’arabista Bernabé López García. La notícia el va sorprendre. “Sens dubte ha estat un exercici de pragmatisme polític, ja que no hi ha cap altra sortida possible. Una altra qüestió és que el Marroc no posa de la seva part per fer-la creïble”, assenyala.
“Encara que l’ambaixadora negui que els EUA hagin influït, les anades i vingudes entre Espanya i el nord de l’Àfrica de Blinken i altres alts càrrecs dels EUA fan pensar que hi deuen haver influït i que hi hagi certa concertació”, afegeix López.
Moratinos nega taxativament que els EUA hagin intervingut en la decisió del Govern Sánchez. “Per què sempre pensem que els espanyols ens movem per indicacions d’altres? Ha estat una qüestió bilateral. No hi ha hagut mà de Washington ni n’hi va haver en la meva època”, afirma.
“Estem defensant els interessos d’Espanya. Les relacions amb el Marroc són essencials”, diu l’exministre. Recorda que quan Zapatero va arribar al poder, el 2004, la relació estava en un pèssim moment, després de la crisi del Perejil. “Al deixar la Moncloa, estava al punt més àlgid: en l’econòmic, el comercial, la cooperació en immigració o seguretat”, assegura. ●
Moratinos: “El Marroc és essencial per als interessos d’Espanya; no podem ignorar-ne les aspiracions”