La memòria dels actors

El procés de memorització amb què actors i actrius aprenen els seus papers em sembla un gran assoliment de la intel·ligència humana i una autèntica ostentació de potència. Les seves tècniques per aparèixer en públic o davant les càmeres amb una personalitat aliena ben assimilada –una vegada i una altra i una altra i una altra...– varien molt. Alguns intèrprets s’emporten el text a tot arreu i el van repassant; d’altres necessiten recitar-lo a una persona pròxima, amb qui “passen lletra”. Hi ha qui memoritza mentre fa gimnàstica en una màquina o pedala una bicicleta estàtica. Coneguts artistes graven el seu paper i després l’absorbeixen escoltant-se amb auriculars inalàmbrics mentre caminen pel carrer. L’app Rehearsal deixa llegibles les entrades de l’oponent i ombreja les pròpies.

El meu amic i gran actor Abel Folk assenyala tres fases: primer llegeixes el text, després el treballes, després l’assimiles en profunditat. Folk elabora els seus papers per fragments,

Figures com Bruce Willis i Carme Elias han enriquit els nostres records

que no dona per bons fins que pot escriure’ls, de memòria, a mà. El seu objectiu és integrar el text d’una manera orgànica, més enllà de la memorització, de manera que pugui actuar “sentint” el personatge sense pensar en el que diu.

Les estratègies del record són molt diferents si es treballa per al teatre, el cinema o la televisió. Hi ha instruments que les faciliten. En l’escena clàssica, la institució de l’apuntador. En cinema, intèrprets com Gérard Depardieu omplen pel que sembla les escenes de rodatge de notes per llegir les seves entrades; no tant per evitar l’esforç com per conservar la frescor de la primera trobada amb el text. De Bruce Willis s’ha dit que en els seus últims rodatges portava una orellera perquè li dictessin.

Willis, un dur sorneguer, el Bogart de la postmodernitat, es retira als 67 anys després que la seva família comuniqués que té afàsia, malaltia que afecta la comunicació i les capacitats cognitives. Carme Elias, destacada i versàtil figura dels nostres escenaris i pantalles, ha anunciat amb enorme dignitat que té alzheimer, i treballa en un documental sobre aquesta malaltia. Amb perfils molt diferents, els devem a Elias i a Willis la seva aportació a la fascinant memòria de l’art dramàtic, cristal·litzada en tantes interpretacions que han enriquit la nostra pròpia memòria, i els nostres somnis. ●