Crònica d’un pla incomplet

Abans, posem als anys vuitanta, quan el cronista era un xiquet, sortir a córrer pel litoral barceloní era un disbarat: no hi havia passejos allargats, ni vies sense obstacles. I la fritada dels xiringuitos i els fums fabrils ennegrien les aigües i l’horitzó.

Barcelona’92 ho va arreglar tot. Es van arreglar la Barceloneta, el Moll de la Fusta, el Port Olímpic i les platges. Els barcelonins ens vam decidir: ens en vam anar al mar a córrer i a pedalar! A navegar i a surfejar! Van florir patinadors i jugadors de vòlei-platja. I powerlifters, els del crossfit, els padelistes, els nedadors d’aigües obertes, els del futbol-platja. I manters i llauners i mojiteros i bicitaxistes. (...)

Un diumenge de primavera, fa quatre anys, vaig reclutar la meva filla de set i ens en vam anar al mar. Vam carregar la bici al cotxe, vam aparcar al pàrquing de la Mar Bella i vam arrencar, en direcció a la Barceloneta.

Jo corria. La Júlia pedalava. Un quilòmetre i mig més enllà, a l’altura del Port Olímpic, la Júlia es va plantar: –No es pot, papi. Tenia set anys. I tenia raó: no es podia passar.

No hi havia espai al passeig, i els passejants es creuaven amb els dels gossos i els de les bicicletes i els patinadors, i un bicitaxista havia esbroncat la criatura perquè li havia ocupat el carril (un carril abstracte, ja que no hi havia cap línia), i d’algun lloc plovien cops de pilota, i calia anar amb compte perquè en una badada podíem esclafar les desenes d’ulleres de sol que el manter havia estès a l’asfalt.

Així doncs, ens vam aturar davant un carretó de gelats. La Júlia el va demanar de caramel blau, blau barrufet. El meu va ser de xocolata. Conversant, vam tornar al cotxe, vam carregar la bici i adeu.

No he tornat a proposar-li que anem a córrer al mar.