La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les esperes interminables posen a prova la fidelitat dels serièfils
Les plataformes volen convertir les temporades en esdeveniments
La pandèmia va introduir canvis en els plans d’emissió de les sèries. Si primer les plataformes havien optat per un model de temporades més curtes, donant prioritat a l’acumulació d’estrenes, ara les esperes s’han dilatat. No és una situació circumstancial. Abans de la paràlisi de Hollywood per la covid, ja hi va haver produccions amb tendència a trigar més de 12 mesos a emetre nous episodis. Joc de trons, Westworld o Stranger things es justificaven per la necessitat de planificar les trames, organitzar rodatges d’alt pressupost i la costosa postproducció. Però aquestes aturades ja eren tendència: Fargo, Mr Robot o Mad men ja havien endarrerit l’estrena de temporades per raons creatives i les filigranes per encaixar les agendes de guionistes i actors. Però, ara que Stranger things o Russian Doll estan a punt de tornar després de tres anys d’absència, hi ha un dubte a l’aire: les esperes poden tenir conseqüències en la relació entre el públic i l’obra?
“Qüestiono si les sèries de l’streaming es poden permetre trigar tant temps a tornar a les novetats dels catàlegs si volen mantenir el vincle amb els espectadors que no són fans, que són la gran majoria”, reflexiona Mar Guerrer, professora de Comunicació a la UPF, en un context “amb una oferta inabastable”. Per exemple, considera que Stranger things de Netflix o Euphoria d’HBO, que va trigar 30 mesos a emetre la segona temporada i podria no tornar fins al 2024 per petició del creador Sam Levinson i la complicada agenda de Zendaya, sí que s’ho poden permetre: “Tenen nínxols molt fidels que es queixen per haver d’esperar, però, al final, saben que tenen una cita”. Tot i això, Guerrero es planteja si les plataformes s’obliden de conrear la relació emocional amb l’espectador co
“L’espectador té més criteri i està més format: sap quines sèries val la pena d’esperar”
mú: “L’afecte es crea a partir d’unes rutines que són molt fràgils per com estan estructurats actualment la producció i el consum de contingut televisiu”.
Una visió més optimista és la que defensa Raquel Crisóstomo, autora d’El yo en serie: “Tenim els personatges de manera més breu amb nosaltres, però percebem determinats productes d’una manera més literària”. Com un lector que pot esperar un lustre per a la novel·la següent de G.R.R. Martin o té paciència per acabar una saga a les sales de cinema, també pot fer el mateix amb les sèries, perquè coneix els mecanismes d’espera. “L’espectador té més criteri, està més format televisivament, i sap quines sèries valen la pena d’esperar. I l’engagement emocional encara hi és en veure-les a casa: és com retrobar-te amb un vell amic a qui no veus gaire sovint”. Però això implica, com ja apuntava també Guerrero, la coexistència de dues menes de sèrie: les que es poden permetre desaparèixer i les que no. Caldrà estar atents als resultats de les triganeres: si es mouen pel terreny de l’esdeveniment o de la irrellevància. ●