Vull ser famós

La prudència m’alerta que fer una crítica d’un programa de televisió que encara no s’ha estrenat no és el més assenyat, però el meu sisè sentit també té ganes de protagonisme i ha encès totes les alarmes després de veure la promoció del nou espai d’entreteniment que prepara Mediaset. Em crida especialment l’atenció el títol que han triat: Quiero ser famoso. Així. Sense més ni més. Vull fama.

Aquest és el missatge que difon el mateix espai a l’hora de fer el seu reclam particular per trobar els futurs protagonistes d’aquest nou projecte. “Ja queda poc perquè puguis ensenyar-nos tot el que pots aportar, perquè puguis arribar a la fama, per demostrar que arribes trepitjant fort, que saps connectar amb els teus seguidors i que pots ser viral en menys d’un minut”. Vaja, que no només es tracta d’incitar la gent perquè es faci famosa, sinó que puguin aconseguir-ho en un temps rècord.

Preocupant. Abans que res perquè penso que la fama no ha de ser mai una meta o un objectiu a assolir, sinó una conseqüència d’una feina més o menys ben feta. Parlo, per descomptat, de la categoria de famosos que ho són per les seves professions, no contaminats per l’àmbit familiar, de parella o que la tenen en el seu ADN des del bressol perquè han tingut la sort o desgràcia de formar part d’un clan mediàtic.

Després hi ha la rapidesa amb què sembla que alguns membres de les noves generacions s’estan a acostumant a tenir o a aconseguir les coses, cosa que els sumeix en una profunda frustració quan això no passa. Estem deixant de banda la cultura de l’esforç per creure de manera errònia que només amb el fet de tenir talent ja n’hi ha prou. I no és així. Al talent, per molt innat que sigui, cal unir-li hores, estimació, treball, perseverança, tolerància als obstacles i una regularitat i constància que, en la majoria de casos, és el més complicat d’aconseguir.

Amb un minut n’hi pot haver prou per enganxar la gent, però hi ha una feina i esforç darrere que no podem ni invisibilitzar ni desdenyar, i menys en un mitjà de comunicació que hauria de tenir una tasca educativa important. No estaria malament que es fessin xerrades en escoles i instituts del que comporta la fama. La cara B. La que té a veure amb les pressions, bloquejos mentals, pèrdues d’intimitat i assetjament de paparazzis i xarxes socials. Si se’n fessin, potser el mantra canviaria a “No vull ser famós. Per res del món”. ●