Kafka, Cesc i Jaimes

En l’època d’estudiant vaig llegir l’Amèrica, de Kafka, en l’edició argentina de l’editorial Losada. La novel·la la vaig trobar avorridota, tret d’un detall. Quan el protagonista arriba a Nova York, el narrador descriu l’estàtua de la Llibertat que, a la mà, en comptes d’una torxa hi du una espasa. En una nota a peu de pàgina assenyalaven que Kafka no havia estat mai a Nova York i que, potser per aquesta raó, s’havia equivocat, però que també podia ser que ho hagués fet expressament com si l’estàtua volgués dir al jove Karl Rossman: “Ja veuràs el pa que s’hi dona, aquí, als Estats Units”. Vaig pensar que a la primera oportunitat que tingués faria servir el mateix recurs: descriuria un monument, una estàtua, un carrer, una casa, de la manera més realista possible i, al mig, hi deixaria caure un element incongruent. Hi veia un munt de possibilitats expressives i simbòliques.

Tal dit, tal fet. Em vaig inventar una escena en la qual el protagonista sortia d’un bar (el Si, Si, Si de la Diagonal 442, dissenyat per Gabriel Ordeig) i anava de tort per la vorera. Quan arribava a la plaça del Cinc d’Oros, li semblava que els edificis es bellugaven i li queien al damunt. Aleshores venia la gran escena kafkiana: l’estàtua de la victòria, obra de Frederic Marès, que fins fa no gaires anys hi havia davant de l’obelisc, ensenyava la mà amb l’espasa. La figura, que simbolitzava la victòria franquista en la Guerra Civil, no duia una espasa a la mà, és clar: hi duia una branca d’olivera. Amb l’altra mà sostenia una estatueta petita, alada, una niké.

He estat molt content de descobrir, en el llibre de Jordi Duró Cesc Cartellista (Univers) que el dibuixant Cesc (Francesc Vila i Rufas, 1927-2006) va tenir la mateixa idea. Duró ha fet un llibre magnífic que, més enllà dels cartells, reuneix un piló de treballs publicitaris i editorials de Cesc. La llibreria Jaimes del passeig de Gràcia (ara al carrer València) està molt lligada a la seva trajectòria. Hi va exposar dibuixos i obra gràfica i en va fer tota la papereria. El 1964 va il·lustrar unes bosses de paper amb elements característics del passeig de Gràcia, entre els quals hi havia la Pedrera, els fanals de ferro forjat, un cinema (que sembla el Savoy) i la llibreria Jaimes. Hi havia, dibuixats sense acritud, cotxes i autobusos, un guàrdia urbà amb salacot i la gent que pujava i baixava l’escala del metro. També hi sortia el llapis, el monument plantat al mig de la cruïlla passeig de Gràcia i Diagonal que havia passat de celebrar la República a exaltar el franquisme. Cesc va dibuixar l’obelisc, la peanya, els elements amb forma de grans cristalls de pedra que protegien el conjunt i l’estàtua d’en Marès que, en la seva versió, du un pit a l’aire, com La llibertat guiant el poble (un d’aquells pits sense mugró de les nines i de les dictadures). En lloc de la branca d’olivera de la pau per pebrots, alça una flor, amb un gest natural i simpàtic. És un dibuix petit, perdut enmig d’altres dibuixos, que representa, millor que cap altre, l’acceptació burleta del món, la intel·ligència i la ironia d’en Cesc.

Jordi Duró ha reunit en un llibre un piló de treballs publicitaris i editorials de Cesc