Olatz Rodríguez,

Exgimnasta de l’equip espanyol, testimoni sobre l’anorèxia

menjar va acabar controlant la meva vida.

Li va costar de demanar ajuda?

Era conscient però no sabia com fer-ho ni si m’entendrien, i esperes i esperes.

Com se la podia ajudar?

És difícil. Hi ha un perfil d’autoexigència, perfeccionisme, en gran part el que cal és comprensió.

Com va ser l’ingrés?

Compartia habitació amb una dona malalta de càncer que va morir al meu costat. Molta pena. A partir d’allà vaig començar a veure la mort d’una altra manera, com una part més de la vida. Si no existís la mort, viure no tindria sentit, ho posposaríem tot encara més.

Ha après alguna cosa de la seva malaltia?

Que som molt afortunats de tenir salut pública, i a apreciar la llibertat de no dependre d’un tractament.

S’estima més?

Sí, quan alguna cosa no m’agrada en fujo. Fa quatre anys que em tracto Els metges (i jo, per sentir-me més protegida de mi mateixa) em volien ingressar en un centre psiquiàtric, però els meus pares em volien a casa.

Va explicar la seva anorèxia a la xarxa.

Vaig pensar que explicar la meva experiència podia servir d’ajuda, i he mantingut contacte amb noies anorèxiques molt joves que no l’hi havien dit a ningú.

Això és una gran responsabilitat.

Els demanava que ho diguessin a la família encara que nosaltres continuéssim en contacte. Estaven agraïdes de poder parlar amb algú que passava pel mateix.

Com es viu mentalment el procés?

Amb desesperació. Aquestes noies no s’agraden, la majoria pateixen una percepció errònia de la seva imatge, però són molt valentes. Jo vaig decidir donar veu al tema quan estava estabilitzada, però elles ho explicaven en plena confusió.

Ha conegut nois anorèctics?

Sí, un parell, i per a ells és dur perquè està considerada una malaltia de noies.

Seqüeles?

La retirada de la menstruació que encara no tinc, desajust hormonal absolut, migranyes; i estic diagnosticada amb depressió, però crec que això sempre hi ha estat.

On és la seva incomoditat?

No m’agrada com està estructurat el món, tot gira al voltant de l’economia, tot és molt superficial i pragmàtic. N’hi ha prou amb mirar la tele: passen de la guerra d’Ucraïna a un anunci de perfum, dissonàncies que em fan sentir que no vull ser un ésser humà: no fem cap altra cosa que destrossar la Terra.

Estudia Medicina; ajudar és el seu fort?

Intentar-ho; si no, què faig aquí?... contaminar més, consumir més?

Tinc 18 anys. Vaig néixer a Santa Cruz de Tenerife i estudio Medicina a Madrid. Políticament em preocupa la salut del planeta, l’ecologia, i la salut mental humana, no som conscients que cada trastorn mental és únic i diferent. La meva espiritualitat és la justícia poètica i la naturalesa