La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Si no et sents capaç de res, poder controlar el pes és un triomf ”
Com va començar tot? Per voler cuidar-me i menjar més sa. Això la va portar a l’anorèxia? Sí, però al darrere hi havia un sentiment més profund de voler controlar almenys un aspecte de la meva vida a causa de no saber gestionar les meves emocions.
Ha recorregut un llarg camí cap a la comprensió, veig.
Solem quedar-nos a la superfície, però cal bussejar per guarir-se. En el meu cas l’anorèxia no consistia a voler encaixar en un estereotip, sinó en la necessitat d’evadir-me de sentiments que no era capaç d’acceptar, una cosa que moltes persones pateixen.
Se sentia insegura?
No comprenia el meu entorn, i encara avui no aconsegueixo encaixar en grups de la meva edat, però ja ho he acceptat.
A mi m’agrada la gent diferent.
A mi ara també, però quan tens 12 o 13 anys anheles pertànyer a un grup. Als 15 era gimnasta professional i vaig participar en un campionat europeu, estava arribant a un nivell per al qual no estava preparada psicològicament. M’agradava entrenar-me però no suportava competir, era una contradicció, jo no em comprenc a mi mateixa.
Això requereix una vida com a mínim.
Als 13 anys em vaig començar a aprimar. Al gimnàs ens pesaven cada dia, totes érem presents a l’hora de comprovar que ningú no hagués pujat de pes.
Era el seu problema?
No, però vaig interioritzar que aprimar-se era bo; engreixar-se, dolent. Les grans gimnastes estan molt primes, avui sé que moltes batallen amb TCA. Quan no et sents capaç de res, poder controlar el pes és un triomf, produeix satisfacció encara que ningú no t’ho exigeixi.
Va ser una cosa gradual?
Em feia el meu propi menú partint d’un càlcul de calories: talls de gall dindi, formatge fresc, iogurt vegetal, verdura i mitja peça de fruita. Al cap de poc temps no em van deixar continuar entrenant-me i quan ja no podia ni caminar em van ingressar, i ho agraeixo.
Vostè s’adonava de la seva situació?
Sí, percebia que el meu sentiment de culpabilitat no era normal, per què no podia menjar-me un sandvitx? Em sentia empresonada, vaig començar controlant el menjar i el