La Vanguardia (Català-1ª edició)
El braç religiós del Kremlin
L’ara patriarca de Moscou, Kiril I, era a Roma el setembre del 1978 quan el seu gran mestre, el metropolità Nicodem de Leningrad es va desplomar d’un col·lapse cardíac en una audiència amb Joan Pau I, el papa que poc després també trobaria la mort després de guiar l’Església catòlica durant només 33 dies.
Nicodem de Leningrad va ser l’home que més va ensenyar Kiril, que com el seu deixeble predilecte l’havia acompanyat per anar en representació del patriarca rus Pimen als funerals de Pau VI i a la missa d’inauguració de Joan Pau I. També va ser l’únic observador ortodox rus en el Concili Vaticà II, amb el somni d’acostar les Esglésies.
Quan Kiril va ser elegit nou líder dels ortodoxos russos, el 2009, després de la mort d’Alexis II, era considerat un clergue aperturista i reformista que es va imposar amb claredat a un rival conservador. Alguns cronistes occidentals el definien com un representant de l’ala liberal dels ortodoxos, i un modernitzador que afavoriria el diàleg amb el Vaticà. També era vist com un gran orador, després d’haver
El líder de l’Església ortodoxa russa era vist com un modernitzador que afavoriria el diàleg amb el Vaticà
protagonitzat retransmissions televisives de gran èxit als noranta.
Tretze anys després, la narrativa ha canviat substancialment. Avui el patriarca de Moscou no només justifica la invasió a Ucraïna com una guerra santa davant els valors immorals d’Occident – citant les desfilades gais–, sinó que fins i tot ha arribat a referirse als oponents ucraïnesos com les “forces del mal” i a dir, aquesta setmana, que els seus fidels estan combatent l’anticrist. És, a tots els efectes, la legitimació espiritual de la invasió del Kremlin, el que ha portat que part de l’Església ortodoxa ucraïnesa que depèn del Patriarcat de Moscou hagi iniciat una rebel·lió contra la seva persona.
“Va ser més pròxim als liberals en la seva joventut, però s’ha hagut de radicalitzar, en part per un camí personal i en part per la pressió de la política i de l’Església russa”, explica el sacerdot italià Stefano Caprio, que el coneix bé. Va ser el seu xofer les diverses ocasions en què visitava Roma, acompanyant-lo a restaurants i cerveseries. Caprio el defineix com una persona culta i activa que ha reorganitzat el patriarcat en una mena de cúria romana. També irascible: nomena molts bisbes joves, i quan no han fet el que volia, els destitueix ràpidament. Famosa és la seva passió pel luxe. És anomenat l’oligarca dels clergues després que l’Església ortodoxa russa retoqués una imatge per esborrar del seu canell un rellotge de 30.000 dòlars.
La relació entre Vladímir Putin i el patriarca de Moscou –i de “totes les Rússies”– va escalar ràpidament quan el president rus va començar a potenciar l’Església ortodoxa com una arma ideològica. Kiril, que entén que la seva missió és tornar la glòria a una institució perseguida durant l’etapa soviètica, comparteix amb el polític la visió del