‘Don’t look up’ (tota l’estona)

Acabava d’actuar Zelenski a Madrid, després de la parada telemàtica del seu Congress World Tour, on se li va ocórrer esmentar el bombardeig de Gernika. I com que en aquest país estan tan ben tancades les ferides de la Guerra Civil, van començar a posar el crit al cel precisament els que pateixen granellades amb això de la memòria històrica. Està clar que són més partidaris del desmemoriament històric o de la memòria histèrica.

Aquesta és la reacció que va tenir una tertuliana a Telecinco després del que es va dir al Congrés. Ho transcric tot, perquè no hi falti el context: “Hi ha una qüestió que m’agradaria matisar, l’al·lusió al bombardeig de Gernika que es va fer també indirectament per part de Pedro Sánchez en la seva al·locució posterior, parlant de situacions crítiques. M’ha semblat malament. Crec que cal recordar que, aleshores, el socialisme i el Partit Comunista estaven del costat o tenien el suport de Stalin. Ni qui bombardejava era bo ni els bombardejats eren tan bons. Ni el que bombardejava era dolent ni els que eren bombardejats eren tan bons”.

Resulta que diumenge passat vam entrevistar la Teresa, 97 anys, que va viure en primera persona el bombardeig de Gernika sent una nena. I ja em va fer la sensació, escoltant el seu testimoni colpidor, que alguna cosa havia d’amagar la Teresa. Segur que amb 12 anys, ni ella no devia ser tan bona sota les bombes nazis, ni els nazis que bombardejaven tan dolents.

La Teresa va ser una de les nenes de la guerra que, per escapar-se del feixisme que amenaçava Espanya, van fugir amb altres milers de nens a Rússia. Allà li va tocar patir el setge de Leningrad, el setge de la ciutat soviètica per part de l’exèrcit de Hitler. En no poder conquerir-la, els nazis van bloquejar Leningrad. El setge va durar gairebé nou-cents dies. Milers de famílies van morir de fred i de gana a casa seva. La falta de menjar va portar la població, tal com ens va relatar la Teresa, a menjar carn humana. Però segur que per a la tertuliana de Telecinco, ni els assetjats eren tan bons, ni els nazis que els mataven de fam eren tan dolents.

Aquesta setmana hem vist desenes de cadàvers pels carrers de Butxa, als afores de Kíiv. Hem tingut la sort de tenir allà alguns dels millors corresponsals del periodisme espanyol: Mikel Ayestaran, Mònica Bernabé, Santi Palacios o Joaquín

Luna, entre d’altres. La seva credibilitat està fora de dubte. Ens han narrat l’horror viscut, gràcies al testimoni de supervivents encara en estat de xoc. Però tampoc no han faltat aquesta setmana relats alternatius sobre el que ha passat a Butxa. Que si havia estat un muntatge dels nazis ucraïnesos. Que si els cadàvers eren maniquins. I d’aquí a uns anys hi haurà una tertuliana a Telecinco, que no va ser mai a Butxa, que explicarà als teleespectadors que ni els assassinats a Butxa no eren tan bons ni els que els van assassinar tan do

Amb 12 anys, ni la Teresa no devia ser tan bona sota les bombes nazis, ni els nazis tan dolents

lents. Vivim en un Don’t look up, la sàtira protagonitzada per Leonardo DiCaprio on sectors de la classe política i els mitjans de comunicació fan tot el possible perquè els ciutadans no mirin cap amunt, i descobreixin la veritat.

No queda tant perquè algú ens asseguri en alguna televisió que ni els nobles comissionistes que es van forrar durant la pandèmia no eren tan dolents, ni els avis que van morir a les residències tan bons. Ni el que pagava fins a l’última pesseta a Hisenda era tan bo, ni el que lluïa la bandera espanyola al canell però es comprava iots amb diners públics robats tan dolents. I reescrivint la història seguirem perillosament dins de ■

És culpa de les mascaretes. Ja se sap, quan les portes posades no olores el que tens al voltant, a més, la primera variant de covid provocava la pèrdua de l’olfacte, així que els que van contractar els bons samaritans que es van posar a fer de comissionistes per fer alguna cosa pel país no van poder olorar el que hi havia darrere. Que s’entengui, no és que els eximeixi de responsabilitat, però també cal tenir en compte que els iots fan olor de net i de roses, que per a això hi ha el servei. Els Ferrari, també.

I què es pot dir dels samaritans. Estic segura que en el seu ànim no hi havia els sis milions que suposadament es van endur per portar mascaretes a la desesperada, això va ser res, cosa normal, el que es cobra en aquests casos, segons Luis Medina, fill de duc i poc acostumat a les pudors tret de les pròpies i ni això. Quan un treballa ha de rebre alguna cosa a canvi, i que es tracti d’una xifra de set dígits és un peatge que van haver d’acceptar perquè en aquell moment estàvem molt necessitats de material i com vols que es posessin formidables i fessin comptes, que a més és el més normal, emportar-se sis milions, que tampoc no donen per retirar-se, que en dos dies, posem-n’hi tres, ja se’ls havien polit, suposadament, si és que l’IPC ens porta a tots de corcoll (això no és suposadament, ai).

És més, pot ser que ni tan sols s’adonessin de la magnitud de la picossada, ni que alguns dels guants i tests comprats eren defectuosos, què n’havien de saber ells, si no són experts, si només s’hi havien ficat per ajudar, que sempre han estat uns patriotes, només cal veure’ls a les fotos en una llanxa lluint bandera. Jo crec que allò del iot era per posar-hi una altra bandera, més grossa.

La culpa és de les mascaretes, perquè amb elles ni es parla bé ni s’entén què et diuen. És possible que no l’haguessin interpretat correctament, el preu, perquè a més, entre tota la infinitat de contractants, contractats i els que passaven per allà, hi devia haver algú que parles xinès, que no l’entén ningú. Van haver d’esforçar-se molt els nostres comissionistes samaritans, o al revés, que tant li fa, que són una àguila per als negocis, per això el iot és un model Eagle. A més de llestos, parlen idiomes. ●

Estic segura que això del iot és per poder posar-hi una bandera més grossa

MaRTÍN TOGNOLA