La síndrome de no-intervenció

Podia passar i ha passat. No ha estat una sorpresa; ha estat un avís. Les notícies de Butxa, després de ser recuperat aquest poble veí de Kíiv pels ucraïnesos, són terribles. Centenars de civils morts a trets durant l’ocupació russa, sembla que assassinats: alguns cossos amb les mans lligades i trets al cap. Davant aquesta barbàrie, la Unió Europea (també Alemanya) opta per altres sancions econòmiques més dures. Però, no obstant això, sorgeixen els dubtes: s’ha de limitar l’ajuda europea a les sancions econòmiques?, i també, s’ha de continuar proporcionant armes als ucraïnesos?

A Occident, només es consideren assenyades i viables dues respostes: 1. majoritària: advoca per limitar l’ajuda a les sancions econòmiques, eludint tota mena d’intervenció militar, i moderant fins i tot el lliurament d’armes, per evitar una possible resposta nuclear russa o l’esclat d’una guerra general, i 2. en clara progressió: Edgar Morin l’ha formulat en aquests termes: “En lloc d’incitar els ucraïnesos a lluitar fins a la mort per la llibertat, hem de treballar (...) per trobar un acord que sigui acceptable per a les dues parts”. Aquest acord implicaria que Ucraïna sigui neutral sense necessitat de desmilitaritzar-se, i hauria de donar una sortida a la voluntat russa de controlar la costa ucraïnesa i el mar d’Azov. O sigui, gairebé la quadratura del cercle. Aquestes dues respostes exclouen completament que Occident intervingui militarment en defensa d’Ucraïna, pel temor, ja apuntat, d’una guerra general o un desastre nuclear. La veritat és que amb prou feines s’han sentit veus partidàries que l’OTAN s’impliqui en el conflicte, ni tan sols sol·licitant que tropes de l’Aliança prenguessin posicions amb caràcter preventiu a la frontera russoucraïnesa, quan la invasió russa ja era imminent. Aquesta opció intervencionista ha estat qualificada “d’irresponsable”.

Dit això, quin futur espera els ucraïnesos? Només tenen dues opcions: 1. dessagnar-se en una guerra enquistada fins que l’esgotament de la seva capacitat de defensa els imposi una rendició camuflada per un pacte, que serà de fet un dikta, i 2. avenir-se de manera immediata a negociar unes condicions de pau, que suposarien inevitablement la neutralització d’Ucraïna (ja es veuria amb quines garanties), així com una sensible amputació territorial; és a dir, un altre diktat. Per tant, qualsevol que sigui el desenllaç d’aquesta tragèdia insondable, les imatges punyents de la qual sempre ens perseguiran, la pregunta que

Quan s’acabi aquesta tragèdia, ens haurem de preguntar si vam fer el que havíem de fer

ens haurem de fer els europeus quan tot s’acabi seria aquesta: vam fer el que havíem de fer o ens vam quedar curts? Avanço que no sé què dir. Em supera. Però permetinme tan sols que intenti dues reflexions:

Primera. Sembla que Europa pateix una “síndrome de no-intervenció”, apuntada amb impudícia pel pacte de no-intervenció, que va encapsular la guerra civil espanyola i va permetre que nacionals i rojos es matessin durant tres anys en una guerra de pobres. Va continuar després la passivitat davant la degolladissa iugoslava, amb l’episodi de Srebrenica, autèntica apoteosi d’inhibició criminal per un exèrcit europeu. I culmina ara per ara amb la guerra d’Ucraïna, en la qual la solidaritat amb l’agredit es concreta en sancions econòmiques modulades i lliuraments d’armes taxats. Coincideixen diplomàtics experts i periodistes amb ofici en què l’actuació europea és un gran pas per a la construcció d’una Europa unida. Respecto la seva opinió, però intueixo que a Europa li falta alguna cosa més.

Segona. Ens han sorprès la capacitat de resistència del poble ucraïnès i la sòbria dignitat del seu president (un còmic, un pallasso, dèiem). Crèiem que la guerra seria un passeig de l’exèrcit rus. Però no ha estat així. Sense oblidar les patents limitacions russes, la veritat és que els ucraïnesos mostren aquell coratge, aquella voluntat d’entrega i aquella capacitat de sacrifici sense els quals la defensa de la llibertat i la justícia (pressupòsits de l’autèntica pau) és il·lusòria. Potser és alguna d’aquestes virtuts el que li falta a l’Europa més rica… i més encantada d’haver-se conegut. ■