‘Swap’ a la vora de la Mediterrània

Asimple vista, i observant els darrers episodis, les ciutats de València i de Barcelona cotitzen a l’alça en el mercat de futurs d’Europa. En canvi, no veig amb la mateixa vivacitat Madrid. Hi ha dades objectives: la regió metropolitana de València acollirà la major inversió industrial en decennis del sud d’Europa, Barcelona hostatjarà una competició mundial d’alt impacte social i mediàtic, mentre que Madrid continua la seua tàctica d’acumulació d’actius immobiliaris i financers sobre un territori concentrat. Per als qui pensen que una flor no fa primavera, cal insistir a veure transfons i recorregut de totes aquestes propostes.

Les operacions d’instal·lació de la gigafactoria de piles de bateries a Sagunt i l’arribada de la Copa de l’Amèrica a Barcelona anuncien perspectives interessants per als dos espais metropolitans mediterranis. Per a mi, són propostes amb més capacitat de generació de futur que no un desenvolupament urbanístic i financer com Madrid

Nuevo Norte, per dir una actuació emblemàtica en curs. Iniciativa per iniciativa, s’adiu més als temps que corren incidir en les possibilitats de la reindustrialització i del turisme associat amb activitats d’innovació i de recuperació física d’espais portuaris per a la ciutadania (les grans lliçons de la celebració valenciana del 2007 i el 2009), que no insistir en un model immobiliari i acumulatiu articulat sobre grans infraestructures de transport i comunicació. En el quadrilàter de l’escenari europeu i espanyol, València i Barcelona han de ser com dos boxejadors de pes wèlter, àgils, de peus lleugers i pocs cops però ben col·locats, mentre que Madrid se sembla més a un púgil fidel a la tàctica habitual per guanyar combats: el pes que desplaça i l’uppercut del seu puny. Potser Madrid, sense menystenir el seu potencial actual, tingué el seu moment especial quan va esdevenir centre d’una gran concentració humana de deu milions d’habitants connectat amb un potent hub aeroportuari mundial (la T4) i la capçalera d’una gran xarxa radial espanyola d’alta velocitat. Ara comencen a albirar-se indicis que les coses poden estar canviant. Una anècdota: els serveis ferroviaris que s’estan dissenyant per als propers lustres ja no hauran d’aturar-se necessàriament a Madrid. S’obri una etapa de circumval·lacions de tot tipus i necessitem, també, un bypass polític, com el que el nou líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha obert en conformar un eix Galícia-Andalusia saltant-se la Puerta del Sol.

Fa unes setmanes, el periodista valencià Diego Aitor San José encertava el titular de la seua crònica quan parlava d’un “intercanvi de papers amb Catalunya”. La informació venia a tall de la suggeridora constatació que si València agafava un cert relleu de Barcelona en matèria industrial, Barcelona succeïa la capital valenciana com a destinació d’una competició mundial. Observades de manera independent, les dues operacions poden ser transcendents. Tanmateix, no despleguen tot el seu potencial fins que s’insereixen en un escenari més ampli bastit sobre la perspectiva i l’escala de l’esguard. L’intercanvi de papers entre València i Barcelona pot ser interpretat com una potent relació històrica no casual, sense acords polítics i estratègies conjuntes explícites, però que s’ha establert des de fa anys entre les dues principals concentracions urbanes de la llenca mediterrània occidental. L’interès està justament en el creuament de dinàmiques i de trajectòries entre les dues ciutats i els seus territoris, la qual cosa em porta al cap la imatge d’una mena de swap financer a la vora de la Mediterrània. Salvant les distàncies, entre València i Barcelona s’estableix una mena d’intercanvi, no tant de fluxos monetaris com de lligams i d’iniciatives. Més enllà dels judicis polítics que a cadascú li puga merèixer l’operació de la Copa de l’Amèrica a Barcelona, el fet que m’interessa ressaltar ara i ací és que aquesta serà la tercera celebració de la regata a Europa. Sols dues ciutats, d’un continent de més de cinquanta urbs majors de 500.000 habitants, han acollit aquesta celebració: València, el 2007 i el 2009, i ara Barcelona. Casualitat? I si parlem de la gigafactoria associada a la producció de bateries elèctriques, la seua situació a Sagunt, dins la regió metropolitana de València, no pot deslliurar-se en absolut del mapa de producció de SeatVolkswagen, de la fàbrica de Martorell i del corredor mediterrani ferroviari d’ample internacional, dibuixant-se així un macroespai d’interès industrial, d’abast continental, que podríem estendre, gràcies a la Ford, fins a Almussafes. Inclús el joc de parelles se sembla! Sagunt seria a Barcelona el que Martorell és a València. La transcendència, doncs, no radica tant en les dues operacions en concret com en el que denoten. I el que denoten és la constitució d’un clúster d’activitats i de territoris a la vora de la Mediterrània.

Michel Porter va definir un clúster com un grup, geogràficament proper, d’institucions associades i d’empreses interconnectades, enllaçades per aspectes comuns i per complementarietats. Aquest clúster pot prendre cos per processos endògens, però també mitjançant una sèrie d’estímuls externs i, més aviat, per la combinació de tots dos. Així, la conjunció d’un ambient local propici i de perspectives globals renovades explicaria la constitució d’aquestes agrupacions territorials empresarials d’una certa projecció contemporània. Això està passant des de fa temps a l’eix mediterrani, però el més interessant de tot és que la situació geoeconòmica i geopolítica actual ens torna a situar en una perspectiva de revalorització de la façana mediterrània: els seus ports a l’alça, el corredor del gas i corredor ferroviari mediterrani en marxa, noves activitats productives associades a indústries innovadores i al turisme 2.0, ciutats vibrants interconnectades (que encara podrien col·laborar més), obertura exportadora general, mapa d’interoperabilitat europea com a objectiu estratègic...

No, l’eix mediterrani no és tant una aposta política en el sentit restrictiu del terme com una constatació històrica de territoris connectats, complementaris i competitius alhora. La relació entre Catalunya i el País Valencià no sols s’ha d’abordar en les càtedres de Filologia, sinó en les d’Història i Geografia Econòmica. Un repàs a les actuacions empresarials dels segles XIX i XX ens situa en aquesta perspectiva, com vaig tenir ocasió d’exposar fa deu anys en un llibre en parlar de la Commonwealth catalano-valenciana. Sembla que el segle XXI va en la mateixa direcció. ●

de españoles que, residentes en determinadas autonomías, saben muy bien que, cuando ellos desaparezcan, sus hijos no podrán abonar los exagerados impuestos de sucesiones. La corrupción (mal endémico del PP) es el gran enemigo de Feijóo.

Pero si él y todo su equipo se trasladan definitivamente al centro, aceptan la diversidad lingüística y plurinacional, demuestran honradez y juegan sabiamente con nuestros impuestos, su marcha hacia delante está garantizada.

Jordi Querol Piera Barcelona

MaRICO PASTOR