A cara descoberta

Aprendre a deixar anar, a desprendre’ns, a girar full, a desaferrarse... Tots ho hem sentit en algun moment, molts hem intentat, i alguns han assolit, la gesta del despreniment amb la llibertat precisa de mirar endavant sense el desig de tornar enrere.

El 20 d’abril tanquem una etapa, el final de les mascaretes, i en comencem una altra, la de superar les pors més enllà de les màscares. Més de dos anys compartint amb mig rostre ocult, còmplices amb la mirada, però amputats de somriure col·lectiu. Ara hem de tornar sense por, amb la valentia i el coratge de qui decideix superar una etapa que ha estat cruel, difícil, que ha deixat una empremta invisible que haurem d’afrontar.

El temps converteix qualsevol anomalia en costum. Som una societat habituada a les màscares. Ara serà temps de desaprendre i readaptar-nos a la llibertat sense por, de reaccionar amb tensió davant

Haurem de reaprendre a gaudir del contacte aliè sense sentir la salut amenaçada

una abraçada, un petó o una conversa de qualsevol estrany sense la màscara.

Sortim de l’alarma pandèmica, però ens hem acostumat a viure amb distrès: l’estrès negatiu que ens manté en tensió contínua de perill. Pot ser que sigui aquest el temps en què sentirem el cos més cansat i les emocions més revoltoses i incoherents. Després de dos anys de tensar cada múscul del cos, ha arribat l’hora de deixar anar i comprovar què ha quedat adherit en nosaltres. Som una societat ferida que necessita molt d’amor per superar les pors adquirides en tot aquest temps. No podem tornar al que vam ser malgrat l’aparença: tots sense mascareta. Pot ser que encara recordem el primer dia que als carrers tots vam perdre el somriure. Haurem de reaprendre a gaudir sense pors; a viure sense atendre una amenaça permanent, a gaudir del contacte aliè sense sentir la salut amenaçada. Seran els temps de cadascú i serà joiós practicar el respecte col·lectiu per reajustar-nos després de tantes pèrdues, sobretot del gaudi sense por. Noves fòbies i ganes conegudes, les hem de visibilitzar per continuar guarint.

Res no serà com abans, però pot ser i serà d’una altra manera. Toca reconstruir-nos a cara descoberta, amb fissures, però disposats a deixar enrere el que va ser i mirar-nos els uns als altres amb consciència valerosa. ●