La Gran Barcelona que no vol Colau

No s’entén per què Colau no ha pensat de vendre el túnel de Glòries com la nova atracció estrella de Barcelona. En l’aspecte lúdic, em refereixo. Gairebé 200 milions d’euros invertits (quatre vegades més del que estava previst), vuit anys d’obres i què tenim? Un tobogan enorme de sortida, amb fantàstics puja i baixa estil looping, i un coll d’ampolla d’entrada també formidable on invertir un bon grapat d’hores sense fer absolutament res. Per què facilitar el trànsit si pots oferir un espectacle diari de llum i clàxon als teus conciutadans. Tot avantatges, caram.

No hi ha ideologia al fet de defensar una Barcelona menys contaminada i més amable. Aquest objectiu el compartim tots. Una altra cosa és com es fa. Les ments pensants de l’Ajuntament intenten conjurar l’urbs bruta convocant més embussos i més pol·lució. Paradoxal i desconcertant. Lògic que el conductor entri en mode histèria quan, obrint amb tendresa els braços a aquest ideal, busca una alternativa vàlida en transport públic i en surt amb un ull blau.

Arreu es parla de “pacificar”, per més que només es cogui l’enfrontament. Cal pacificar les Glòries, la Via Laietana, l’Eixample... Que hi hagi pau. Pau, pau, pau i embussos. Ací a les Glòries, a la Diagonal, a les Rondes, a la Gran Via. Aquí en la terra com en el cel, sentit Llobregat o Besòs. I preparin-se perquè aquesta primavera la pista urbana tindrà més loopings gràcies a les obres preelectorals que aixecaran l’asfalt. Trobar sentit a segons quines decisions municipals

No es tracta només de la mobilitat a Barcelona, sinó d’una idea de ciutat que ara s’esprem en els seus límits

sembla cada vegada més difícil. L’últim després de l’urbanisme tàctic sui generis? Tallar carrers a la babalà, treure carrils en artèries urbanes o apostar per un mitjà rígid i antiquat com el tramvia.

Altrament, una es pregunta què ha estat de l’AMB, amb els seus 900 milions de pressupost a l’any. Se suposa que aquí els seus consellers (alcaldes i regidors) parlaran del transport interurbà.... A la fi, no s’ha de ser enginyer en física quàntica per adonar-se de les moltes disfuncionalitats en la mobilitat metropolitana i de l’urgent necessitat de solucions.

És als carrers on els alcaldes demostren el seu pas pel comandament. A la vista hi ha els resultats a Barcelona. En realitat, no sols es tracta de la mobilitat, sinó d’una idea de ciutat. Busquem sense sort algun polític amb una mica de poder que aposti per una Gran Barcelona a imatge de la que va formular Maragall als anys vuitanta, va desdenyar Pujol primer, després el procés i el nacionalisme, i ara Colau. Aquesta més que Barcelona, dels gairebé cinc milions d’habitants dels 36 municipis que van fins a Tiana pel nord, Castelldefels pel sud i Sant Cugat més enllà de Collserola. Aquesta, sense fronteres interiors i amb una governança potent. Aquesta, capaç de solucionar problemes en lloc de crearlos en el transport, la seguretat, la pol·lució, l’atur, la immigració. Lamentablement, aquesta Gran Barcelona ja no és ni un somni.