La Vanguardia (Català-1ª edició)
La veu dels sense veu de Colòmbia
Diana Martínez Ríos, de 38 anys, va néixer en una humil família camperola de Tolima, a Colòmbia. Quan era molt petita, els seus pares, que tenen cinc fills més (quatre nois i una altra noia), es van traslladar a una zona rural del departament del Meta, que podria ser el paradís a la terra per unes extraordinàries riqueses naturals i una biodiversitat excepcional. Però allà la vida és dura per a les persones com la Diana.
Malgrat els acords de pau, la flama de la violència no s’ha apagat. Un líder camperol, un representant comunal o un activista mediambiental mor assassinat a Colòmbia cada tres dies. Cada tres dies! La Diana viu temporalment a Catalunya gràcies al programa de protecció d’Acció Internacional per la Pau. La vigília de l’entrevista amb La Vanguardia va ser assassinat José Pascual Quevedo Velásquez.
Una baula més d’una llarga cadena. En José Pascual, camperol i dirigent de les associacions Ascatragua i Coagro Guaviare a Puerto Concordia, al sud del Meta, viatjava al mateix vagó que la Diana, a bord d’un tren metafòric anomenat drets humans i justícia social. Ara, per no descarrilar, aquesta dona valenta viu a Barcelona, tot i que tornarà a casa en una data que no podem precisar.
A casa seva i a la seva lluita, perquè això es considera per sobre de qualsevol altra cosa. Una lluitadora. Va créixer feliç, en una bombolla d’amor i ignorant els problemes que envoltaven la seva família. L’horitzó de la seva infantesa eren els límits d’una petita finca a La Vereda, on els pares tenien uns quants animals i treballaven de sol a sol per subsistir. Un dia, de cop i volta, va haver de canviar d’escola.
A La Vereda hi havia una escola, però la van tancar, i allò li va alterar el món. Ara s’havia de llevar a les tres de la matinada per anar fins a una via principal a dues hores de camí per una ruta sense asfaltar i agafar un autobús que la portés a Vista Hermosa. Si no hi arribava a temps o si perdia l’autobús, adeu a les classes. Després va saber que la seva vella escola va tancar per falta d’escolars. Moltes famílies se’n van anar per por de la violència omnipresent.
La Vereda és el que els colombians anomenen els territoris. Els territoris són zones en terra de ningú, on l’Estat és una ficció i on hi ha o hi havia moltes classes de martells (els militars, els paramilitars, els guerrillers, els narcos), però només una mena de claus (els pobres). “Nosaltres sempre estem a la mercè de la violència dels uns o dels altres”, explica la Diana, que va créixer veient morir molts amics.
Casa seva, una de les més modestes de La Vereda, estava tan apartada del poble que de vegades semblava una trinxera al mig del front. “De nit, durant els tirotejos, els pares ens deien que ens fiquéssim sota el llit”. Era una època perillosa, amb un
Al país d’aquesta dona valenta hi ha molts tipus de martells, però només una mena de claus: els pobres