La llista Spotify del Barça

Quien maneja la miel se chupa los dedos. M’ho deia la meva àvia, m’ho deia el meu pare, m’ho van dir moltes vegades i, a diferència de Goytisolo, no ho he oblidat mai. L’elogi unànime i entusiasta no produeix monstres, o no sempre, però sí que enterra els dubtes sense aclarir-los, que és el mateix que posar al forn el llevat de la desconfiança. Només els sants són sants i els dimonis són dimonis. Per a tot i totes les altres coses el matís, el dubte i la paleta de mil colors.

Tot són enhorabones, felicitacions i una gara-gara que no s’acaba mai amb l’acord del Barça amb Spotify. I sobren els motius perquè corri el xampany, el cava o el corpinnat, que aquí no li fem fàstic a res menys – scusatemi, signori!, al prosseco–. Diners, música, modernitat, joventut. El patrocini 360º dels suecs arriba envoltat amb el millor del diccionari.

Només algun filòsof va picant ferro fred sobre la banalització de l’experiència musical que provoca l’invent. Poca feina tenen els pensadors, per això sempre porten la contrària. Els que ja fem amb cervells de menys prestacions n’estem encantats. Res més gratificant que baixar Gran de Gràcia a les vuit del matí escoltant Do what I say, de Clawfinger, per no sortir de Suècia, i creure que el món estarà un dia al teu servei: “Quan creixi arribarà el dia que tots hauran de fer el que jo digui!”. Fins aquí la part bona, molta. Suficient per sumar-nos al poblat cor de les lloances del negoci i obrir l’Spoti al mòbil, teclejar Juan Pardo i deixar-se anar: bravo per la música, que ens fa màgics, bravo per tenir la comunicació! A més, gràcies al club, l’aplicació també serà en català. No reparem en despeses: sumem a l’escumós una ronda de la millor ratafia! Txin-txin! Fins aquí el millor.

El pitjor és que se’ns demani un xec en blanc i confiança de matriu religiosa envers la directiva, perquè el fonamental de l’acord, la pasta i el repartiment dels calés, no pot airejar-se, ens diuen, per les oportunes clàusules de confidencialitat que sempre auxilien a qui li fa mandra excusar-se.

Grinyola també l’aparició d’un mitjancer en l’operació, quan la directiva compta amb gent bregada al món del negoci musical i prou agenda per asseure’s a les millors taules de reunions sense requerir ajuda.

És una llàstima que l’acord inclogui aquests esborralls en forma de preguntes sense respondre. Les llegendes, siguin blanques o negres, s’afermen so

Grinyola l’aparició d’un mitjancer quan la directiva compta amb gent bregada

bre la desinformació, el cavall alat a què agrada muntar la suspicàcia. Tant fàcil que era tallar les ales a l’equí. Les tisores per fer-ho eren també al catàleg de l’Spoti. Cuore Matto, de Little Tony: Dimmi la verità, la verità...