Suïcidi socialista i asfíxia de la dreta

Hi ha decisions que equivalen a disparar-se un tret al peu. La direcció del Partit Socialista francès ho va fer el 18 de juny del 2016. Aquell dia, el consell nacional del partit va decidir per unanimitat que el seu candidat a l’Elisi a les eleccions del 2017 seria elegit en unes primàries obertes a tot l’electorat d’esquerres i no exclusivament pels militants. Encara no se sabia, però el partit s’acabava de suïcidar.

François Hollande era en aquell moment president de la República, després d’haver batut el 2012 el gran pes pesant de la dreta, Nicolas Sarkozy. El dirigent socialista era, en conseqüència, el candidat natural a la reelecció. Tanmateix, les males perspectives electorals i la traïció dels seus el van portar, el desembre del 2016, a renunciar. Dues figures es disputarien el seu llegat.

El primer a llançar-se a l’arena va ser el seu ministre d’Economia, Emmanuel Macron, que a l’agost havia abandonat el Govern a fi de presentar-se com a candidat –contra el seu propi mentor– al capdavant d’un nou moviment polític. El seu principal rival intern, el primer ministre Manuel Valls, es disposava a ser candidat del PS. Tots dos jugaven al mateix camp, a l’àrea del centre i el centreesquerra.

Però Manuel Valls va ser derrotat a les primàries del PS, el resultat de les quals es va escorar a l’esquerra. A la segona volta, el llavors primer ministre va caure (per 41% a 58%) davant el candidat de l’ala més radical del partit, Benoît Hammon, un home gris i sense carisma, el perfil del qual augurava una desfeta electoral. Abans de produir-se –i agreujantla–, nombrosos càrrecs socialistes van abandonar el vaixell en estampida per buscar recer al costat de Macron. Entre ells, un amic íntim d’Hollande, Jean-Yves Le Drian, avui ministre d’Exteriors.

El resultat ja se sap. Allà on Hollande havia recollit un 28% dels vots, Hammon es va quedar amb un 6%, i va deixar el PS en estat de mort cerebral. L’enfonsament definitiu d’aquest diumenge –en què Anne Hidalgo va obtenir un 1,7%– és la constatació que els metges li han desconnectat el respirador artificial.

Si Valls hagués estat el candidat del PS el 2017 difícilment hauria guanyat. Però tampoc Macron. S’haurien neutralitzat mútuament, i potser qui estaria ara presentant-se a la reelecció seria l’exlloctinent de Sarkozy, François Fillon (que fa cinc anys va obtenir un 20% dels vots i va quedar tercer després de Macron i Le Pen). Però la història va anar d’una altra manera.

Macron no només va succionar gran part de l’establishment socialista, sinó que va arrasar també a les casernes de la dreta republicana i es va endur importants trofeus de l’ala moderada, com l’avui ministre d’Economia, Bruno Le Maire. De fet, els seus primers ministres (d’Édouard Philippe a Jean Castex) han vingut d’allà. No es tracta només de noms. Macron ha ocupat àmpliament el terreny del centre i centredreta, cosa que, combinada amb l’ascens de la reconstituïda –i maquillada– ultradreta de Marine Le Pen, ha condemnat l’històric partit de Chirac i Sarkozy a la mort per asfíxia. Amb un 4,8% dels vots, la dreta s’ha quedat definitivament sense aire. ●

Les primàries del PS del 2017, amb la derrota de Valls, van obrir les portes de l’Elisi a Macron