La Vanguardia (Català-1ª edició)
En lloc d’una nota final
Quan va començar la guerra no tenia plans de quedar-me a Kíiv, però aviat em vaig convertir en una ostatge del meu propi diari. Al principi em va semblar important ser testimoni del que passava. Vaig decidir escriure un petit text cada dia sobre el que passava a la ciutat. Vaig començar aquesta tasca –que va ser molt dura– perquè esperava que la guerra no durés més d’uns quants dies. Aquesta guerra era tan impensable, una violació tan flagrant de la seguretat global i dels drets humans, que semblava que el món trobaria ràpidament alguna manera d’aturar l’agressor.
A mesura que es desenvolupaven els atacs em sorprenia que, malgrat que els crims eren constants, l’única resposta que rebien era exclusivament la de les sancions econòmiques, que encara que fossin efectives i letals continuaven arribant sense cap mostra activa de força per part de les potències amigues. Em vaig adonar que el diari m’ajudava a suportar la tempesta d’uns esdeveniments que, de fet, eren insuportables, i que em permetia descriure una cosa per a la qual realment era incapaç de trobar les paraules.
Anteriorment havia estat a Debàltseve, al Donbass, en un moment que la ciutat era bombardejada regularment amb coets Grad. Aquesta va ser la primera vegada que vaig experimentar l’horror davant la guerra, davant l’ús de l’artilleria contra la població civil. Vaig veure amb els meus propis ulls les conseqüències dels bombardejos. Vaig conèixer gent que odiava Ucraïna o Rússia per impotència, perquè no sabia on situar l’odi que els ofegava, pel dolor pel qual havien hagut de passar.
Quan va començar la nova fase de la guerra i els atacs van arribar a Kíiv, la meva memòria corporal es va activar. Però no va fer que suportés els esdeveniments més fàcilment. De fet, sabent el que passa una persona en una situació de violència tan extrema i sense sentit, sentia dolor un dia rere l’altre. I el meu dolor era molt més gran que la por. La por em va arribar més tard i més recentment, quan semblava que Kíiv tornava a la vida, quan la ciutat se sentia segura, especialment el centre.
De vegades parlava amb gent que es va
Hem de treballar en l’acceptació dels diferents punts de vista que hi ha al nostre país
quedar al Donbass, a prop de Mariúpol, o fins i tot gent que havia estat a Mariúpol, a prop de la frontera amb les regions ocupades, o a prop de Kíiv, a Butxa o Irpín. Després de cada conversa arribaven els malsons, la por s’apoderava de mi i m’enviava a vagar pel meu apartament durant tota la nit, dormint entre dos murs al terra del passadís durant els atacs aeris. No era capaç de quedar-me dormint al llit. En lloc d’això experimento horror real recordant les trobades, les converses telefòniques i els meus viatges anteriors al Donbass. Molta gent és incapaç de plorar. De vegades alguna cosa s’apodera de mi i començo a plorar. Fins i tot a mi mateixa em resulta estrany aquest estat. En un moment donat fins i tot vaig decidir intentar gravar el so del meu plor. Pot semblar ridícul, però vaig pensar que tot el que passava amb el meu cos necessitava utilitzar-se d’alguna manera per poder-ne parlar més tard. Per primera vegada en la meva vida vaig sentir que m’havia convertit en el meu propi material de treball. Però cada vegada que mirava d’enregistrar el meu estat, el sentiment s’esvaïa a l’instant.
No puc dir que les llàgrimes m’alleugin. Només són una reacció quan entres en contacte amb una cosa nova, amb els esdeveniments que es presenten davant meu.
Crec que tothom té dret a pensar i a parlar sobre la guerra. És el nostre dolor compartit, el dolor comú de tota la humanitat. El món sencer és, d’alguna manera, responsable del que passa. Això és un acte de violència, matança, brutalitat i genocidi. Qualsevol persona en qualsevol indret del món hi ha de connectar. Si algú ha sortit d’Ucraïna per qualsevol motiu i sent la necessitat de parlar-ne, deixeu-lo parlar.
Estic subscrita a molts canals de Telegram on veig fotos dels soldats del país agressor morts, estirats a terra. No em podria haver imaginat mai sentir tal indiferència quan miro imatges d’homes que han estat assassinats. Però ara seria molt dur per a mi viure amb la idea que els criminals –aquests que disparen contra edificis d’habitatges, que ataquen gent gran i nens– quedaran impunes. I alhora, d’altra banda, m’adono que no hi ha un càstig apropiat per a aquests crims. Hi ha d’haver un judici! És tan necessari com l’aire, i indubtablement tindrà lloc. Però no hi ha resurrecció per als morts, no hi ha restauració dels mons trencats. Hi ha d’haver judicis per jutjar i prevenir crims semblants en el futur. S’han de castigar els culpables. Però el càstig no és redemptor, no canviarà el que hem perdut.
Una condició clau per preservar el que som és preservar la nostra diversitat. Hem de treballar en l’acceptació de les diferents visions del món, els diferents punts de vista que hi ha al nostre país. I llavors sobreviurem. Els crims es poden castigar, però qualsevol cosa que sigui una opinió més que no pas un crim, fins i tot si és una opinió intolerable, hem d’intentar acceptar-la.
Com a algú que treballa amb la fotografia, a mi sempre m’ha xocat el fet que a Kíiv, com a la resta d’Ucraïna, li costa d’aferrar-se als records de la seva pròpia història. La seva història torna a començar constantment i les empremtes del passat s’esborren fàcilment. Normalment s’esborren a causa de grans tragèdies o per circumstàncies externes que condueixen la ciutat al canvi. I ara, una vegada més, alguna cosa força Kíiv a tornar a crear la seva història. Aquest moment em va fer sentir un creixent desig de salvar alguna cosa d’una ciutat que no sabia que la guerra era possible. Potser és per això que caminava constantment per Kíiv fent fotografies de finestres, de murs d’edificis, de cantonades, de fragments, sense composició ni significat. Era com si intentés salvar alguna cosa connectada amb el passat, que estava en perill, que podria ser destruïda.
Aquest és el meu desig. No ho vull anomenar somni, només un desig molt poderós: interrompre d’alguna manera el flux d’aquesta història particular i insuportable. Aquest desig és el que em va permetre quedar-me a Kíiv durant tant de temps i és el que em permet de continuar confiant que els somnis, en principi, encara són possibles.