Ser i no ser govern

l maig del 2023 se celebraran les eleccions municipals. Els comuns i la seva antecessora Iniciativa per Catalunya (IC) hauran governat Barcelona durant 40 dels 44 anys de democràcia local. Quan IC codirigia la ciutat amb el PSC no va condicionar mai la seva presència al govern a l’abandonament de la centralitat o al rebuig de construir la ciutat des de la suma d’esforços d’administració i societat. Ara és el PSC qui cogoverna amb els comuns, i es pot afirmar que mai tan pocs havien governat tant, i, a més a més, d’una manera tan absoluta i sectària. Colau va obtenir fa tres anys només deu regidors: va retrocedir en la revàlida de la seva gestió a les urnes, i ni tan sols va ser la llista electoral més votada.

Si a Espanya és Pedro Sánchez qui decideix i Podem qui postureja, a Barcelona els socialistes governen, però qui resol les qüestions essencials de ciutat és el perfil gesticulador i radical de l’alcaldessa. A la pel·lícula urbana, la poli dolenta és Ada Colau, d’un govern municipal pitjor i amb un guió en què el poli bo, el PSC, és la mà dreta de l’esquerra extrema.

Hi ha dues maneres de no ser al govern local. Una, ser a l’oposició, i l’altra, formar-ne part sense condicionar-lo de manera determinant o estratègica. I això és el que passa quan s’és corresponsable de les destralades fiscals, de l’urbanisme tàctic, de la cotxefòbia governamental, del nyap de la zona de baixes emissions (ZBE), de la brutícia de la ciutat, de la paràlisi de l’aeroport o de plans d’usos restrictius i de les prohibicions a activitats econòmiques. O el nomenament partidista del Síndic de Greuges o l’escassetat d’habitatge social construït.

Hi ha dos grans blocs de govern sota