L’ordre del discurs

Un cop reciclat, el discurs de la guerra freda es pot utilitzar per parlar de dos sistemes bipolars. Si es miren des d’Occident, aquests sistemes es distingeixen per la gran potència que interpreta el paper de l’Altre. En el primer cas, es tracta de la Xina; en el segon, de Rússia. Des de fa uns anys, quan es tracta de la Xina, l’argument d’ús preferent és la trampa de Tucídides. La trampa de Tucídides és la denominació que va donar el politòleg Graham T. Allison l’any 2012 a la teoria de l’historiador grec sobre el caràcter ineluctable de la guerra del Peloponès. Segons Tucídides, hauria estat l’ascens d’Atenes i la por que aquest ascens va provocar a Esparta el que va fer inevitable aquell llarg conflicte. I, segons Allison, el sorgiment de la Xina com a gran potència emergent capaç d’amenaçar l’hegemonia dels EUA apunta en la mateixa direcció. Aquest argument, que reprèn la moda cold war style de recórrer a La història de la guerra del Peloponès com a manual de relacions internacionals, ha donat molt de joc. Però no se sol utilitzar quan és Rússia qui fa el paper de l’Altre.

Actualment es considera que Rússia –que, quan encapçalava l’URSS, havia representat amb èxit papers d’Esparta– és una potència decadent que no resultaria creïble en el paper d’una Atenes que amenaça l’hegemonia d’una Esparta interpretada pels EUA. De fet, aquest ha estat el discurs dominant als EUA gairebé des del desmembrament de la Unió Soviètica. En aquell moment es va deixar de banda l’ana

La trampa de Tucídides és la teoria sobre el caràcter ineluctable de la guerra del Peloponès

logia tucididiana basada en la pau dels trenta anys, que comprometia els dos bàndols a conservar l’statu quo entre ells i els seus aliats, i es va optar explícitament pel model de la pax romana, establerta després de la derrota total dels cartaginesos a la segona guerra púnica. Aquestes últimes setmanes s’ha recordat sovint el que van dir George Kennan el 1998 i Henry Kissinger el 2014: que l’aposta per expandir cap a l’Est les fronteres de l’OTAN era un error tràgic. Però amb prou feines s’ha comentat que els seus oponents en aquest debat eren els partidaris d’aprofitar el moment unipolar sorgit el 1991 per mirar de construir una era unipolar en què els EUA i els seus aliats poguessin promoure imperialment els seus “interessos i principis”. Entre aquests oponents ja hi havia Victoria Nulan, l’actual subsecretària d’Afers Polítics del Departament d’Estat de Joe Biden, que el 1997 va dirigir el grup de treball que va redactar l’informe Rússia, els seus veïns i una OTAN en expansió, en què es defensava amb entusiasme la integració d’Ucraïna a l’Aliança Atlàntica, i que el 2014 va participar activament en les estratègies americanes de canvi de règim en aquest país. Fa uns anys se solien denominar neoconservadors els partidaris d’aquests projectes. Però quan el neoconservadorisme es va convertir en el corrent principal de la política exterior nord-americana, aquesta denominació va caure en desús.