La Vanguardia (Català-1ª edició)
Tot s’hi val a la guerra i al futbol
“No m’interessa el brodat. Vull resultats”
En què es pensa quan es pensa en l’Atlètic de Madrid del Cholo Simeone? En aristocràcia? No. En finor? No. En un cavall pura sang? No. En la Novena simfonia de Beethoven? No. En la Capella Sixtina? Tampoc. Li escauen més termes com plebs, aspror, gos de carrer, música punk o grafiti al vagó d’un tren.
Però a mi la primera paraula que em ve al cap quan penso en els nois del Cholo és romàntic. No com a Love story; més de l’estil d’una pel·lícula a què em vaig referir fa un parell de setmanes parlant del Barça però que ara veig que escau molt més a l’Atlètic, Els dotze del patíbul. Si ho recorden (i, si no, mirin la pel·li), és una història de redempció, una fórmula que gairebé sempre és una garantia al cinema.
Va d’un oficial militar nord-americà dur assignat a una missió impossible, transformar un grup de presos perillosos en una unitat capaç de completar una missió arriscadíssima contra un castell controlat per la flor i nata de l’exèrcit enemic. Simeone és l’oficial argentí dur, els seus jugadors són els presos perillosos, el castell que assalten any rere any és el de la flor i nata espanyola, el Barcelona i el Reial Madrid.
Demà es repeteix la història a la Champions League contra l’equip més fi, més simfònic, més pura sang d’Europa, el Manchester City de Pep Guardiola. El City va haver de rebaixar-se a esgarrapar una victòria a casa per 1 a 0 al partit d’anada la setmana passada; ara toca veure si l’Atlètic és capaç de remuntar a la seva manera, recorrent al més pròxim que ofereix el futbol a un atemptat terrorista.
Vaig veure l’1 a 0 a Manchester, vaig veure la pinta dels jugadors del Cholo (paraula que significa mestís en mexicà) i vaig pensar en el càrtel de Sinaloa, en macarres tatuats disposats a matar o morir per la causa. Després em vaig preguntar com s’ho fa Simeone per trobar sempre efectius que estan a l’altura? Quins deuen ser els seus criteris a l’hora de reclutar el personal?
M’imagino un informe en què per passar el primer tall els candidats han d’haver presentat un certificat policial en què es constati que han comès delictes greus. Després, l’entrevista amb el tècnic argentí.
“¿ A ver, pibe, vos cómo concebís el fulbo? Com un joc o com la guerra?”. “Com la guerra, general”.
“Bé. I com en la guerra, i en l’amor, tot s’hi val, correcte?” “Correctíssim”.
“Molt bé. Parlant de l’amor, ¿ vos sentís lo que llaman por ahí amor por la pelota?”.
“Amor per la pilota, general? No l’entenc”.
“Correcte. Seguim. Els botins per a què serveixen, en primer lloc?”.
“Per córrer com un condemnat, general?”.
“Sí. OK. Però per a què més?”.
“Per trencar les cames al rival?”. “¿ Me lo preguntás o lo sabés?”.
“Ho sé, general”.
“Bárbaro, nene. Bárbaro. Ahora, lo que necesito saber es si sos capaz de concentrarte los noventa minutos sin perder de vista el objetivo que me acabás de identificar”.
“No ho dubti, general”.
“Está, está... pero convenceme”.
“Bé, vaig estar cinc anys en una presó de màxima seguretat a Texas. I no me la van ficar ni una vegada...”.
“Eso está muy bien. Muy bien, nene. Acá la metemos, no nos la meten, ¿entendido?”.
“Perfectament”.
“Volviendo a una pregunta anterior, ¿qué entendés vos por ‘todo vale’?”.
“I... a veure... fingir que estic lesionat per perdre temps?”.
“Bien. Dale. Más”.
“Provocar el rival perquè l’expulsin?”.
“OK. Però posa’m un exemple de com ho faries”.
“Em fixaria en vostè, general. En aquella vegada jugant per a la selecció argentina en un Mundial quan vostè va enganyar el réferi i va forçar l’expulsió de David Beckham”.
“Grande, pibe. Grande. Empezás mañana”.
Vaig veure la pinta dels jugadors de Simeone i vaig pensar en el càrtel de Sinaloa
La primera paraula que em ve al cap quan penso en els nois del Cholo és ‘romàntic’