La Vanguardia (Català-1ª edició)
Feijóo als braços d’Abascal
Que sonin les gaites del carrer Génova de Madrid per celebrar l’efecte Feijóo! Si fins i tot el malmès CIS de José Félix Tezanos reconeix que el PP és a un pas de passar-li la mà per al cara al PSOE deu ser que alguna cosa hi ha de cert. Com que els conservadors han avançat el tridu pasqual del seu partit –passió, mort i resurrecció–, ja caminen celebrant la Pentecosta i de gresca amb l’esperit sant.
D’aquí a un mes i mig fin i tot els periodistes haurem de confirmar a Google si el nom de pila de Casado era Juan, Pedro o Pablo. De tal magnitud és l’empremta que el personatge ha deixat en l’arena movedissa de la política. Filòsofs i pensadors caminen buscant la millor manera de definir el món del present. Per a l’espanyol Daniel Innerarity la nostra és la societat del desconeixement, mentre que per a la superestrella sud-coreana del pensament, Byung Chul Han, ho és més aviat del cansament. També podria ser la societat de l’oblit: Casado? Qui és Casado?
Que la política s’ha futbolitzat no és una afirmació innovadora; de manera que no ens pot estranyar l’anomenat efecte Feijóo. El seu és un impacte semblant al que provoca la portada d’un diari esportiu sobre l’afició quan anuncia el fitxatge d’un nou jugador a meitat d’una temporada desastrosa. Encara s’ha de veure el rendiment i la continuïtat, però es genera il·lusió. I la il·lusió, mentre dura, sempre actua com a euforitzant. Aquest és l’efecte Feijóo.
El partit de debut de la nova estrella popular ha estat més aviat paradoxal.
Es prometia joc bonic i el primer que ha fet és beneir l’aliança amb els trencacames de Vox a Castella i Lleó. Feijóo ja és a la Viquipèdia el Wipp Express de la ultradreta espanyola. En format embarbussament seria això: Feijóo és tan moderadament moderat que la seva moderació provoca efectes moderadíssimament imperceptibles davant l’amenaça de la immoderació. I en llenguatge comprensible, corroborat pel mateix Feijóo ahir mateix en una entrevista a El Confidencial, la guisa és la següent: governarem amb Vox on faci falta, però deixeu escrit que la culpa serà sempre del PSOE.
Beneir l’extremisme –de dretes o d’esquerres– és sempre i a tot arreu un mal negoci. A Catalunya, tot i que no han arribat a trepitjar la moqueta governamental, la política autonòmica va caure en barrina quan es va decidir lliurar les claus de la governabilitat a la CUP. Tot projecte polític –amb independència de les bones intencions amb què es proclami– que amagui en el seu programa el fantasma de la iliberalitat, no pot merèixer la complaença d’aquells que sí que accepten la diversitat i el possibilisme com els ingredients essencials per al govern acceptable de societats complexes. La responsabilitat més notòria no és de l’ultra, sinó del que mana lliurar-li una còpia de les claus. Les imminents eleccions andaluses –abans o després de l’estiu– seran la nova prova d’estrès de la moderació de
Feijóo. Tot i que d’acord amb el que ja s’ha sentit en boca del líder popular sobren les endevinalles: als braços d’Abascal si és necessari però imputant la responsabilitat al PSOE.
Perquè la benedicció del PP a Vox quedi en un segon pla com més aviat millor convé il·luminar altres escenaris que accentuïn aquesta presumpta voluntat de moderació del partit de Feijóo. El caramelet per endolcir l’ambient és la renovació del Consell General
La responsabilitat més notòria no és de l’ultra, sinó del que lliura una còpia de les claus
del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional. Ara sí que sí que hi estem disposats, diuen a l’uníson els portaveus de la dreta. Només que asseure’s en una taula amb el PSOE a mercadejar nomenaments no és moderació, és el bàsic pragmatisme de l’accionista que aspira a cobrar els dividends en forma de control d’algunes peces de la magistratura. Com ho va ser nomenar fiscal general una ministra de Justícia, que és el que va fer Pedro Sánchez amb Dolores Delgado. principi “de llibertat ideològica” pel que fa a la finalitat dels desplaçaments per impartir conferències o per assistir a debats, jornades i presentacions de llibres, “ja que la majoria de les activitats no es poden reputar dirigides exclusivament a publicitar l’esmentat procés sobiranista, sinó que s’emmarquen en l’organització d’un programa de viatge amb un objecte i finalitat de caràcter institucional en l’exercici de les seves funcions”. ●
fiscal suís Yves Bertossa, mentre que la Fiscalia Anticorrupció del Tribunal Suprem obria un expedient contra el rei Joan Carles per presumptes irregularitats fiscals. Tota aquesta allau d’informacions, insinuacions i també algunes mentides van provocar que el 15 de març del 2020 el rei Felip fes públic que, davant la possibilitat d’un origen sospitós, renunciava a la possible herència del seu pare i, a més, li retirava l’assignació que rebia dels pressupostos de la Casa del Rei. Cinc mesos després el rei Joan Carles, enmig de pressions del Govern
Les conseqüències de la caiguda del rei al safari van provocar primer l’abdicació i, després, l’autoexili
Larsen, que el va acompanyar en aquell fatídic viatge, ha passat d’amiga entranyable a enemiga número u
central, malestar de l’opinió pública i acord amb la Zarzuela, va abandonar Espanya amb destinació a Abu Dhabi, on continua vivint.
L’alleujament pel tancament de la investigació de la Fiscalia suïssa i de l’expedient seguit per la Fiscalia a Espanya han coincidit amb el maldecap provocat per l’inici al Regne Unit del procés per la demanda civil interposada per Corinna Larsen, que assegura que es va sentir coaccionada i assetjada pels enviats del rei Joan Carles. Amb la seva última batalla, Corinna Larsen, més que no pas el seu honor, està defensant la possessió dels 65 milions d’euros que li va regalar el rei Joan Carles, no fos cas que alguna esquerda l’obligués a tornarlos, i ho fa provocant un atac que propiciï un pacte. L’ombra de l’elefant és allargada. ●