El gran dilema d’Alemanya

La guerra a Ucraïna ha situat Alemanya en un moment crucial. Des de feia molt de temps s’advertia de l’excessiva dependència alemanya del gas, el petroli i el carbó russos. Durant anys les autoritats del país, encapçalades per l’aleshores cancellera Angela Merkel, es van esforçar per vendre la idea que aquesta estreta vinculació energètica –materialitzada en la construcció del gasoducte Nord Stream i posteriorment el Nord Stream 2, per bé que aquest no ha arribat a entrar en funcionament– només era un gran projecte comercial sense cap contingut geopolític. Ara els fets han posat Alemanya entre l’espasa i la paret i davant contradiccions com enviar armes a Ucraïna mentre continua comprant el gas de Putin.

La situació no és gens fàcil per a Alemanya. El Govern tripartit que lidera el socialdemòcrata Olaf Scholz ha fet passos impensables fa només uns mesos en la política germànica, com incrementar en 100.000 milions d’euros la despesa de defensa i vendre armes directament a un país en guerra, però alhora sap que si tanca l’aixeta de les importacions del gas rus, la crisi econòmica al país podria fer caure el PIB un 3% i arrossegaria totes les economies europees. En l’última dècada, el percentatge de proveïment de gas rus a Alemanya ha pujat del 40% al 55% aquest any. I el de petroli ha passat del 38% al 42%.

Per continuar pressionant econòmicament Putin, a la Unió Europea ja només li queda la mesura de suspendre la compra de gas i petroli russos. Alguns països, molt dependents d’aquesta energia, són molt reticents, i Alemanya és la primera. Diverses cancelleries i els EUA pressionen Berlín perquè se sumi a les sancions energètiques i la indefinició de Scholz no només perjudica la reputació de la política exterior alemanya, sinó que cada vegada suscita més crítiques. Nombrosos economistes i politòlegs recorden que Berlín no va tenir escrúpols quan va exigir sacrificis draconians a Grècia durant la crisi del deute, i en canvi ara es resisteix a acceptar les moderades renúncies que suposaria per a la ciutadania alemanya no disposar del gas rus. Aquesta doble moral o vara de mesurar està afectant la imatge del país.

El gran dilema alemany és si ha de donar suport a un embargament energètic total a Rússia i afrontar les conseqüències d’aquesta decisió, o nedar entre dues aigües i continuar assegurant-se el gas rus per evitar un daltabaix en la seva economia. En aquest context no es pot oblidar que, durant molts anys, Berlín va privilegiar els negocis amb Putin malgrat les seves maneres autoritàries i actuacions com la guerra txetxena i l’annexió de Crimea. Merkel mateix va mantenir una bona relació amb el president rus i, a més, va cometre l’error de tancar les plantes nuclears alemanyes que li donaven independència energètica. La guerra ha evidenciat que aquella política exterior i energètica va ser una greu equivocació de la qual són responsables tant governs democristians com socialdemòcrates.

Tothom a Alemanya admet ara que la dependència de Rússia ha estat un error que, a més, ha posat el país en conflicte amb Ucraïna, que l’acusa de finançar la guerra de Putin. El rebuig de Kíiv d’una visita del president germànic és una bona prova de l’enuig ucraïnès.

Berlín ja ha decidit l’embargament del carbó rus, preveu suspendre enguany gairebé totes les importacions de petroli i deixar el consum de gas rus a mitjans del 2024 perquè continua considerant incalculable el risc de tancar l’aixeta del gas ara. Això prova les dificultats de la transició energètica en una economia avançada i, políticament, posa Alemanya davant el dilema de ser solidària amb Europa i donar suport a l’embargament energètic, amb el consegüent cost econòmic, o continuar finançant la guerra de Putin comprant-li gas. ●

Berlín debat si dona suport a l’embargament de gas rus pel cost econòmic que tindria