Qui és el president?

L’últim baròmetre del CEO, el CIS català, ens ha ofert un magnífic titular que va passar desapercebut entre altres resultats no menys substancials. Ens vam fixar en la dada que l’opció independentista cau al 38,8%, el nivell més baix des del 2014, quan potser n’hi havia una altra de més sorprenent: la meitat dels 2.000 enquestats no sap qui és el president de la Generalitat. És a dir, no coneix el nom de Pere Aragonès després de gairebé un any de mandat.

Segur que Aragonès ja n’ha pres nota i que els seus spin doctors a Palau li estan omplint fins a vessar l’agenda pública. Una s’inclina a pensar que la invisibilitat d’aquest president es deu més a la fractura identitària que a la seva pròpia trajectòria. Aquí hi arribo creuant una altra dada: malgrat que no se l’associa amb l’inquilí de Palau, Aragonès és el segon líder polític més ben valorat (tot i que suspèn amb una nota de 4,9), només al darrere del president d’ERC, Oriol Junqueras.

La lectura que caldria fer-ne té a veure amb el fet que cada vegada més gent posa atenció, els que n’hi posen, a la marca amb la qual s’identifiquen i això els porta a ignorar altres circumstàncies com qui és el candidat, per exemple. A més, a Aragonès l’eclipsa Junqueras. Una altra qüestió és què ha passat amb la gran tradició presidencialista de les institucions catalanes que sempre hi havia hagut a Catalunya. La resposta: el factor procés. Hi ha una Catalunya que ha desconnectat de la Catalunya oficial i d’un poder autonòmic que ha exhibit els últims anys unes preocupacions que no tothom comparteix, la qual cosa ha accentuat el desinterès per qui ocupa els càrrecs i, pitjor encara, per la institució.

Més enllà d’Aragonès i de la complexitat catalana, els desconeixements sobre política pot ser que siguin mèrit dels partits, en la seva ansietat per desatendre la gent, i de la qualitat dels polítics d’ara. Però no només això. També del dèficit cultural d’una part de la població, cosa que és ben preocupant. Avui la incultura no té justificació, ni per l’accés a una formació bàsica ni pels mitjans a l’abast per informar-se. La suma entre la crisi de la política i la ignorància obre pas als populatxers que ens venen el paradís i als fanàtics. Ep! ●