El cementiri de la moda

l’anomenada moda prompta –avui, ràpida–, i dels patrons d’Aeene Burda que les dones cosien amb la Singer, es va passar a comprar la roba a quilos. Peces de baix cost, fetes de teixits sintètics i inspirades en les tendències que aviat acaben en abocadors com a residus de difícil descomposició. Sempre he sentit aversió per la moda que es declara barata, ja que, malgrat la voluntat democratitzadora, és un cop a la dignitat de la costura. La sento un succedani que la meva pell no mereix. Roba que pica, fa olor de petroli i porta etiquetes sospitoses, que cobreix mancances i urgències sota el desinterès del gastat “a mi m’és igual què em poso”. La seva demanda ha estat brutal, i també llaminera, tant que en cinc anys s’ha duplicat la producció tèxtil feta a fàbriques d’esclaus –nens inclosos– que treballen en condicions infrahumanes.

El 30 de març passat la UE va aprovar una vella demanda, un pla que pretén que, en deu anys, totes les peces estiguin fabricades amb materials reciclables. Se’n va parlar poc als mitjans. “És hora de posar fi al model d’agafar, fer, trencar i llençar, tan perjudicial per al nostre planeta, la nostra salut i la nostra economia”, va dir el vicepresident de la Comissió Europea, Frans Timmermans. Els seus compromisos inclouen eliminar els tallers fantasma, els microplàstics i la roba porqueria, deixar de contaminar. Però hauran de promoure, en paral·lel, un canvi de mentalitat que repari els hàbits insaciables, aquells empatxos de moda i desig agonitzants. ●