‘And the winner is...’: la guineu

Acomençaments de gener vaig estrenar una càmera de fototrampeig. És una càmera que funciona amb infrarojos i que s’activa amb el moviment. La col·loques en un lloc on saps que hi ha bestiar, l’hi deixes uns quants dies (de dilluns a divendres, per exemple, quan corre menys gent pel bosc). Cada cop que hi passa per davant un senglar, una geneta, un gorjablanc, un cabirol, un teixó o un ratolí, la càmera s’activa i fa un petit vídeo de trenta segons. És impressionant veure què passa de nit a les muntanyes que coneixes.Com que tinc la sort de tenir a prop de casa uns quants boscos bastant ben conservats, he filmat molt i he après un munt de coses. Per atraure la feram pots fer servir esquers però és més interessant fer-ho sense: els animals han de buscar-se ells mateixos la pitança, si no, introdueixes al bosc un element colonitzador i estrany. Però com que aquest hivern passat hi havia un eixut sensacional i al bosc no hi havia ni mica de menjar, els dies de més fred em vaig dedicar a repartir, a prop dels caus, grapats d’avellanes. Com et canvia la manera de veure el bosc, pensar on has de posar la càmera. Descobreixes forats escarbats de poc, sortides de caus que no saps de quina bèstia són i latrines. Una de les coses que he après és que, per defecar, les genetes trien pedres enlairades, des d’on poder controlar si algú les vigila en aquesta situació vulnerable. M’he passat hores buscant cagarros (amb perdó) de geneta damunt de miradors de pedra.

El dia de l’estrena vaig filmar una guineu que baixava a beure en un torrent. Hi havia escampat quatre avellanes. Va arribar, les va localitzar al moment, en va agafar una i se la va endur, per menjar-se-la en un racó del camí, on no devia veure la llum impertinent del pilot. Les diferents bèsties reaccionen de manera diferent davant la càmera. El gorjablanc veu un llum al mig del bosc i el primer que fa és anar a mirar què

M’he passat hores buscant cagarros (amb perdó) de geneta damunt de miradors de pedra

cony és aquell puntet blau. Tinc un munt de vídeos de carones de gorjablanc que van de pet a l’objectiu per olorar-lo: s’hi posen tan a la vora que hi refreguen el coll. A la xarxa he vist imatges de fototrampeigs de gent que en sap molt més que jo, amb la mateixa seqüència. Les genetes també són molt xafarderes i volen saber què hi ha dins la capsa de camuflatge. En canvi, els senglars d’aquest tros de bosc s’espanten per no res. La guineu és molt sofisticada. Com coi és capaç de trobar tan fàcilment les avellanes que col·loco damunt de pedres inaccessibles? Per què m’olora a mi! Surt del cau, de matinada, i pensa: a veure per on ha passat avui el senyor de les avellanes. Un dia vaig deixar en una vora del camí una pera lloca. El senglar, esverat, va entrar i sortir dos o tres cops de pla. La guineu va fer un parell de volts d’inspecció, lents i entenimentats, i quan va veure que no hi havia cap perill, va atacar la pera. Faules del fototrampeig seria un bon títol per a un llibre que retratés cada bèstia amb la seva psicologia.