La Vanguardia (Català-1ª edició)
Teixir també és un art
El Macba recorre cinc dècades de l’artista Teresa Lanceta amb tapissos i pintures
Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada, los ningunos, los ninguneados”, predicava el 1940 Eduardo Galeano. “Que no hacen arte, sino artesanía”, continua el poema Los nadies. Els teixits i tapissos han pertangut històricament al segon dels grups que va establir l’escriptor uruguaià. Confeccionats a mà, sovint per dones i utilitzats en la quotidianitat, l’art de les teles ha quedat relegat a un segon pla del panorama artístic. Ara, el Macba vol retornar als teixits el valor que sempre han tingut amb la primera exposició retrospectiva de Teresa Lanceta (Barcelona, 1951).
El museu acull més de 200 obres de l’artista distribuïdes en cinc sales que, a més de tapissos, inclou teles, pintures, vídeos, fotografies, escrits i formats col·laboratius amb altres còmplices. Teixir com a codi obert és una exposició comissariada per Nuria Enguita i Laura Vallés que es pot veure al Macba fins al setembre.
A l’artista, l’acte de teixir sempre li ha semblat que “dona moltíssima llibertat”. A part de ser una “tècnica ancestral i que utilitza un codi binari, és un art molt internacional, més que la pintura, perquè inclou molts continents i cultures”, sosté. Aquest mètode de treball manual ha acompanyat Lanceta des de la dècada dels setanta, quan va decidir allunyar-se de l’art conceptual imperant aleshores.
Ja als anys vuitanta, l’artista va emprendre una sèrie de viatges a l’Atles Mitjà amb l’antropòleg Bert Flint. Allà va comprendre que les handiras, o capes creades per les dones berber, així com la resta de teixits originals, constitueixen un llenguatge universal.
El recorregut de Lanceta també beu del barri on va viure més de 15 anys en la seva època de formació i que, precisament, ara veurà com se li dedica la seva primera retrospectiva. Per això, una part de la mostra homenatja el Raval, “un barri que ofereix més del que se li dona i sustenta Barcelona per molts motius”. Per a la directora del museu, Elvira Dyangani Ose, aquesta exposició demostra que l’equipament “corregeix certes absències”. ●